Publicat originalment el 7 de febrer de 2024.

No trobo enlloc documentació del que jo recordo com Colegio Nacional número 13. Tanmateix aquesta imatge del meu arxiu correspon als seus alumnes, reunits l’any 1957 per celebrar la primera comunió, que es va celebrar a l’església de Sant Agustí Vell de Ciutat Vella. Com que en el col·legi només hi estudiaven noi, suposo que les noies de la foto provenien d’algun centre escolar proper. 
En aquells temps la prohibició del català a l’aula era total, i sovint ens feien participar en homenatges a la bandera espanyola cantant el himne Cara el Sol. L’ensenyament, completament subordinat a la ideologia franquista, era un desastre, i es basava fonamentalment en conèixer les vides dels personatges com Franco, José Antonio, Onésimo Redondo i similars.
Els professors no ens permetien parlar català ni entre nosaltres mateixos però alguns intentaven ensenyar-nos alguna altra cosa de més profit, per exemple la taula aritmèica (dos por dos cuatrooooo….) i llengua castellana. No recordo que hi haguéssin mals tractes i també és possible que els responsables de l’escola fessin el que podien dins d’aquell marc estret i amb els molt migrats mitjans.  

Un cop ens van intentar ensenyar a cantar el Virolai però potser per l’oposició dels sectors més ultres del règim l’experiència no es va repetir. Es va quedar en exclusiva el Cara al Sol. 
Els dijous servien un àpat als alumnes, almenys les de les famílies més pobres, i cada dia ens donaven un got de llet en pols, que si no n’erro venia en uns sacs retolats amb alguna cosa com “ayuda del pueblo norteamericano al pueblo español”. 
Alguns alumnes si esmorzaven era gràcies a prendre l’entrepà als menys afamats. O passant primer per l’aleshores popular mercat de la Boqueria per estirar algun queviure, amb gran cabreig dels paradistes, que més d’un cop venien a l’escola a protestar.
Les parets més aviat tètriques i aules fosques, amb una il.luminació pobríssima i amb taules llargues de fusta i amb els tinters de ceràmica rodons, encastrats a cada pupitre. Amb aquella tinta dolenta (es feia barrejant una pasta blavosa a l’aigua) i les mans poc hàbils per manejar les plumilles sovint s’enllardaven els quaderns.
El millor era l’hora d’esbarjo en el soleiat pati de “recreo” que llindava amb la plaça de la Gardunya, al costat al mercat de la Boqueria.
Es passava llista començant es clar pels alumnes que tenien com a cognom els d’Abad i Amat, i recordo alguns altres cognoms de companys, com el Muñiz o el Torró. Els alumnes més inquiets solien anar a parar a les darreres taules del final de classe. 
No vam fer mai cap excursió enlloc. Només un cop un professor ens va portar al museu d’antropologia de Montjuic. Hi vam veure figures que aleshores ni teníem la menor idea de que significaven, però almenys aquell cop sí vam sortir.
Escric aquest text provisional perque em sembla extraordinari que ningú -almenys que jo sàpiga- n’hagi publicat alguna referència. Sembla que el col.legi no haguès existit mai. Però si que hi ha encara els balcons de la façana que donaven al carrer del Carme de Ciutat Vella de Barcelona, al costat del denominat passatge 1800.

Plaça de la Gardunya, Ciutat Vella, Barcelona. Paret exterior del que va ser pati de l’Escuela Nacional Número 13 de Barcelona. La imatge és de l’any 2015.