Ferrets de la Cerdanya

Ferret, Cerdanya Nord.

“Quan surtis, no cal que clavis, tanca només amb el ferret, que aquí ens coneixem tots i hi ha confiança”, deia la tieta.

En la vella parla cerdana de Cal Gitanet clavar volia dir tancar la porta de casa amb clau. Una acció que juntament amb passar la balda es feia a mitjans dels anys 50 un cop al dia, cap al tard, quan havien tornat els homes i després de sopar. El ferret afegeix a la funció de tirador un mecanisme senzill que assegura que la porta quedi tancada sense necessitat de clau. No és per tant un pany, ni un forrellat, que permet tancar només en una única direcció, com per exemple des de l’exterior, quan cal tancar el bestiar dins la cort, o des de l’interior, quan es vol barrar l’accés als de fora.

El mot ferret com a estri de serraller no figura en els diferents diccionaris de la nostra llengua, ni Google (febrer de 2021) el troba. Potser és un localisme cerdà pràcticament extingit, però ara sé que no em traieix la memòria: l’he trobat a Hierros artísticos, obra en dos volums de Lluís Labarta (1852-1924) i editada en llengua castellana i francesa per Francisco Seix a Barcelona el 1901. En el seu segon volum i en la làmina número 80, sota l’encapçalament Art català, hi figuren mitja dotzena de “Tiradores de puerta (ferrets) de Puigcerdà/Boutons de portes de Puigcerda” [sic], òbviament més elaborats que els que sobreviuen avui en algunes portes rurals antigues de la Cerdanya i altres contrades.

Labarta, il.lustrador, pintor i professor de l’Institut del Teatre, que els va dibuixar personalment, afirma que moltes de les portes de la capital cerdana utilitzen aquest estri que serveix “para el doble objeto de cerrarlas tirando del asa y de abrirlas por medio del resorte superior, que al ser empujado hacia abajo levanta la aldaba o falleba con que aquéllas se cierran”. Escriu ferrets entre parèntesis en el seu text en castellà segurament perquè així els denominaven allà on els havia vist, la Cerdanya, i per identificar la varietat concreta de “tiradores de puerta” que eren. 

120 anys després de ser publicats, els dibuixos de Luis Labarta confirmen que en aquest cas la meva memòria no s’equivoca, que darrere del recurs més humil hi pot haver molt ofici i, també, que desfer-se dels vells llibres de paper pot ser una decisió ara com ara precipitada.

Vist a  Castèthnau de Manhoac, Nauta Garona.
Hierros artísticos, obra en dos volums de Lluís Labarta (1852-1924) i editada en llengua castellana i francesa per Francisco Seix a Barcelona el 1901
Ferret, Montellà de Cadí, Cerdanya.
Vist a  Castèthnau de Manhoac, Nauta Garona.
Ferret vist a Castèthnau de Manhoac, Nauta Garona.

Carrers pandèmics, calaixos eixuts: Ciutat Vella en temps de crisi

Setze fotografies de carrers de Ciutat Vella de Barcelona que s’han pres en diferents moments de l’actual pandèmia, des de juny d’aquest any 2020 fins a desembre, i des de les Rambles a Nou de la Rambla. Les imatges contrasten per l’escàs nombre de vianants d’aquests carrers, en comparació a anys anteriors (quan estaven plens de gom a gom de compradors a Nadal i de turistes tot l’any), i per la rara sensació que produeix tantes botigues tancades. I una novetat, que trenca la tradició: ara hi ha restaurants veterans (per exemple, El Pinar, del carrer del Duc; Citadines, del passatge Rambles; i Xaica, del carrer de Jovellanos) que quan el propietari plega ja no traspasa el negoci. El local queda buit perque ningú vol fer-se càrrec d’un negoci que, per molts clients i prestigi que tingui, està atrapat per uns lloguers astronòmics.
Més enllà dels establiments de més renom, del tancament dels quals se n’ocupa sovint la premsa i sempre en clau romàntica, veiem aquí botigues i establiments tancats menys coneguts, però que impacten pel seu nombre. Per exemple, no hi ha constància que algú hagi vist anteriorment al superturístic carrer de Boters quatre botigues consecutives amb la persiana baixada per tancament del negoci.
Tanmateix, algunes d’aquestes persianes baixades ho són des d’abans de l’epidèmia. La crisi del petit comerç no és cosa d’aquest malastruc 2020, i quan ens referim concretament al comerç familiar tradicional ja només podem parlar d’alguns supervivents testimonials. Només que les repercussions del virus se sumen –especialment a Ciutat Vella– als lloguers impossibles, la desigual competència amb les grans cadenes, el monocultiu turístic i, probablement, l’esgotament de models obsolets i la renúncia a la innovació. I tot això en un context –el model de parc temàtic– que els urbanistes crítics i associacions de veïns denunciaven en els anys pre i postolímpics, quan els poders polítics i econòmics –diguem-ho així per no citar ara mateix sigles i noms propis– l’estaven imposant. I aquí ho tenim.

Ullastre, el pare de l’olivera

Fulles d’ullastre

L’ullastre és el pare de l’olivera. I no és això l’únic motiu per admirar aquest habitant de la mediterrània, que floreix des d’abril a juny, especialment en llocs humits, alzinars, carrascars i suredes.Te format d’arbust (si no ha pogut o no ha tingut temps de créixer) però també hi ha ullastres monumentals. De fet, aquest nostre, amb un tronc ja més d’arbre que d’arbust, s’enfila pels sis o set metres, disputant amb èxit el combat per la llum a alzines i roures veïns. Sembla doncs que no exagera la Wikipèdia francesa (la catalana ho deixa en sis metres) quan assegura que pot assolir els 15 metres d’altura. 

Comparativament aquest ullastre ha crescut més ràpidament que els arbres veïns.

L’ullastre, técnicament Olea europaea var. sylvestris, en francès olive sauvage i en castellà acebuche, deriva del llatí oleastrum, variant al seu torn de oleaster. Les seves olives, dites olivons, amb el seu nucli d’os, són inicialment verdes i després quan maduren negregen. No és cert que no siguin comestibles però és veritat que són petites –d’un a dos centímetres– i el procediment per a aprofitar-les és una mica laboriós, com totes les olives. Però hi ha gent –nosaltres sense anar més lluny– que en fa conserves.

Aquest ullastre s’enfila entre roures i alzines a la recerca de la llum

Conegut també com a olivera borda, olivera silvestre o rabell, l’ullastre es fa apreciar per l’ombra que dona, per les seves fulles persistents de color verd (grisenc per l’anvers i blanquinós pel revers), per la resistència a les sequeres i la calor –espècie termòfila– i el seu prestigi històric: amb garlandes d’ullastre coronaven els antics als atletes vencedors dels jocs olímpics. Els pagesos l’estimaven perquè la seva fusta dura i amb un cert grau de flexibilitat el fa adequat per a fer eines del camp, com aixades i jous. I a les illes en feien les típiques portes de fusta que acompanyen els tancats de pedra seca de camps i horts, i que han esdevingut testimonis del passat agrícola illenc. Actualment és usat en mobles i objectes decoratius, i fins i tot com a llenya per a cremar. Però cal anar amb cura amb les branques inferiors, que punxen i les persones alèrgiques al seu polen han de tenir-ho present. Per últim, provarem d’empeltar-lo amb olivera d’arbequina. Continuarà.

Desembre: les darreres olives –olivons– caigudes de l’ullastre encatifen el terra,la majoria ja ben rossegades. Algunes, escampades pels ocells, donen lloc als joves ullastres que es veuen pels voltants.
Conserva d’olivons

Principals fonts consultades:
Viquipèdia
L’enciclopèdia.cat 
Herbari virtual de la UIB
Wikipedia en francés
Ecologia Mediterranea
Rodamots
Enciclopedia d’Eivissa i Formentera
Amics arbres arbres amics

El gla, niu i rebost del curculio elephas o morrut

El foradet de sortida de la larva és mes ample que alt, com correspon a la forma de la larva del morrut.


Com cada any ens plouen per novembre els glans dels roures i de les alzines, i juntament amb les fulles caigudes dels roures (les alzines són  perennifòlies) ens tapissen el sòl boscós. Un percentatge variable d’aquests fruits de tardor presenta un petit forat. És una entremaliadura del morrut, tècnicament curculio elephas, nom que no ve del tamany –de sis a nou milímetres– si no de la seva llarga trompa. Amb aquest instrument i un cop s’hagi aparellat –i això passa entre l’agost i el setembre– la femella d’aquest escarabatet barrinarà un diminut forat al gla, després es girarà i hi dipositarà un o més ous. De l’ou en sortirà una larva, que durant un mes minarà i es cruspirà les substàncies nutritives que conté la llavor. Finalment sortirà per aquest forat que de lluny sembla rodó però és més ample que alt, com el cos de la larva. Un cop eixida s’amagarà sota les fulles caigudes i excavarà una galeria en el sòl del bosc, on passarà l’hivern protegida del fred. D’aquesta manera el morrut segueix el cicle vital de milions de generacions d’avantpassats seus. Des que un d’aquests simpàtics escabarats va concluir, potser fa mig centenar de milions d’anys, que el fruit dels arbres del gènere quercus: alzines, sureres, roures, garrics i carrasques (i també dels castanyers), és un niu confortable i un rebost ben farcit. Sempre –res és perfecte– que no emprenyin a l’ocupant porcs ni senglars, o cabres i esquirols, entre altres animals convençuts que els glans, o les aglans (en aquest cas femení), són una menja energètica força recomanable. Ocells, papallones i insectes també s’apunten al festí, i sobretot els ratolins de bosc. Aquests amaguen prudentment els aglans, sovint ben lluny de l’arbre del que han caigut, reservant-los per a l’hivern.
En aquest cas no recullen els aglans corcats excepte si encara tenen dins la larva. I és que al component vegetarià de l’aglà prefereixen afegir-hi la proteína de la larva. Uns cracs aquests ratolins apodemus sylvaticus.

Parella de curculio elephas diguem que fent una aturada en el camí. La trompa de la femella és més llarga que ella, cosa que no pasa amb el mascle. Font: Wikimedia Commomns. Autor: gailhampshire from CradleyMalvernU.K.

Anteriorment els humans n’havien fet pa, i en les cuines d’alguns països, com la coreana, mai s’han deixat de menjar productes fets amb la farina dels glans. I és sabut que a les comarques del sud de Portugal, Espanya, Italia i altres paratges mediterranis de clima templat els glans tenen molta importancia en la alimentació de la ramaderia extensiva dedicada al porcí. És fama que els porcs de bellota (una paraula aquesta ben catalana, mira tu), donen els millors pernils del món.

Bastava allargar-se d’esquena devall ses auzines, y ets aglans dolsos y madurs los queyen dins sa boca.” – Verdaguer,  Atlàntida ix.

En el nostre racó del Vallès Occidental hi han roures i alzines, però no hi ha ramaderia extensiva, ni porcs ni cabres. I els esquirols, uns altres grans entusiastes dels glans, reculen a mida que avança el ciment, a voltes esclafats a les carreteres i altres enverinats als jardins. I els ratolins de camp i els ocells supervivents no donen l’abast. En definitiva, que cada tardor ens cal recollir els aglans, que és el que justament estava fent avui, quan he sentit una família que caminava a prop. 
–Això, fill meu, són avellanes que cauen dels arbres.
L’home, amb el seu xandal esportiu, la seva mascareta i sense apartar el mòbil de l’orella, assenyala amb la mà lliure el munt de glans, que juntament amb el fullam i els branquillons aviat passaran a mans de les diminutes però incansables formes de vida que prosperen en el compostador, ben alienes a la nostre còsmica ignorància.

Fonts consultades:
Historia de les paraules gla o bellota
https://ca.wikipedia.org/wiki/Gla
Cucar glans i soterrar-se
http://www.diccionari.cat
Gla. Institut d’estudis catalans. Diccionari català-valencià-balear
Viquipèdia. Corc de les glans
Agraïments:
Wikimedia: gailhampshire from Cradley, Malvern, U.K.


Gimeno-Navarro vist per Francesc Domingo a la Barcelona de 1938

Poemes de raval i altres poemes inclou aquest dibuix de l’autor del llibre, el poeta J. Gimeno i Navarro, que va nèixer el 1901 a Barcelona i va morir a aquesta mateixa ciutat el 1955. La firma, Domingo, correspon al pintor català Francesc Domingo, nascut el 1893 a Caldes de Montbui i mort a Sao Paulo el 1974.
El llibre el va publicar Edicions Oasi, vinculada al grup literari Oasi, del que el retratat n’era fundador. Va ser imprés al número 53 del barceloní carrer Ample el 1938, l’any dels bombardejos de l’aviació feixista italiana. La ciutat, ja molt castigada per la guerra, la fam i les ferides mai tancades des enfrontaments de maig de 1937, encara trobava forces per a seguir editant llibres. I entre aquests llibres amb olor a tragèdia, aquest poemari. Quin passat, el de la nostre cultura, del que també en venim!

Poema de la bòbila (fragment).
(…)
Que ho vegi això el noi, que ho vegi
sota la llum de la posta.
I que clavi els seus ulls blaus
en son pare, dins la bòbila:
que s’amari de suor
–de la suor del meu rostre–
i que el tusti la ignomínia
quan vegi el jornal que em donen. (…)
–J. Gimeno i Navarro.

Documentació
El plasticisme de Francesc Domingo (Diputació de Barcelona)
Francesc Domingo, esfilagarsat (El País)
El plasticisme espiritual de Francesc Domingo (Civtat)
Francesc Domingo i Segura (1893 ·1974) (Civtat)
Francesc Domingo i Segura (Viquipèdia)

Josep Gimeno-Navarro (CCUC – Catàleg Col.lectiu de les Universitats de Catalunya)
Josep Gimeno i Navarro (Viquipèdia)
Josep Gimeno i Navarro (enciclopedia.cat)



Ciutat Vella i les imatges del saqueig

Saqueig de l’establiment La Sirena. El Raval, Barcelona. 17 de març de 2006.


El 17 de març de 2006 es va celebrar un “macrobotellón” al barri del Raval de Barcelona que va acabar com el rosari de l’aurora. Les imatges dels contenidors incendiats aquella nit salvatge van eclipsar les dels establiments saquejats.

Continua llegint “Ciutat Vella i les imatges del saqueig”