“Quan surtis, no cal que clavis, tanca només amb el ferret, que aquí ens coneixem tots i hi ha confiança”, deia la tieta.
En la vella parla cerdana de Cal Gitanet clavar volia dir tancar la porta de casa amb clau. Una acció que juntament amb passar la balda es feia a mitjans dels anys 50 un cop al dia, cap al tard, quan havien tornat els homes i després de sopar. El ferret afegeix a la funció de tirador un mecanisme senzill que assegura que la porta quedi tancada sense necessitat de clau. No és per tant un pany, ni un forrellat, que permet tancar només en una única direcció, com per exemple des de l’exterior, quan cal tancar el bestiar dins la cort, o des de l’interior, quan es vol barrar l’accés als de fora.
El mot ferret com a estri de serraller no figura en els diferents diccionaris de la nostra llengua, ni Google (febrer de 2021) el troba. Potser és un localisme cerdà pràcticament extingit, però ara sé que no em traieix la memòria: l’he trobat a Hierros artísticos, obra en dos volums de Lluís Labarta (1852-1924) i editada en llengua castellana i francesa per Francisco Seix a Barcelona el 1901. En el seu segon volum i en la làmina número 80, sota l’encapçalament Art català, hi figuren mitja dotzena de “Tiradores de puerta (ferrets) de Puigcerdà/Boutons de portes de Puigcerda” [sic], òbviament més elaborats que els que sobreviuen avui en algunes portes rurals antigues de la Cerdanya i altres contrades.
Labarta, il.lustrador, pintor i professor de l’Institut del Teatre, que els va dibuixar personalment, afirma que moltes de les portes de la capital cerdana utilitzen aquest estri que serveix “para el doble objeto de cerrarlas tirando del asa y de abrirlas por medio del resorte superior, que al ser empujado hacia abajo levanta la aldaba o falleba con que aquéllas se cierran”. Escriu ferrets entre parèntesis en el seu text en castellà segurament perquè així els denominaven allà on els havia vist, la Cerdanya, i per identificar la varietat concreta de “tiradores de puerta” que eren.
120 anys després de ser publicats, els dibuixos de Luis Labarta confirmen que en aquest cas la meva memòria no s’equivoca, que darrere del recurs més humil hi pot haver molt ofici i, també, que desfer-se dels vells llibres de paper pot ser una decisió ara com ara precipitada.
.jpg){kind=link}