Cementiri de Montjuïc

Etiquetes

, , , , , , ,

Pobres, molt pobres, rics, i molt rics. Famílies amb sentit de l’humor o no, nissagues de patricis i líders visionaris, resignats i optimistes, gent amb bon i mal gust, cognoms d’arreu de Catalunya primer, de la península després, i d’arreu del món ara. Tècniques de desapariciò dels cossos més ràpides i recordatoris virtuals… El cementiri de Montjuïc és un bon reflex de la ciutat, només que el passat hi té més protagonisme. O en tenia, perque el present s’hi està fent lloc molt ràpidament. La primavera és un bon moment per visitar-lo, abans que ens hi portin.

La Collada de Toses: jo de vosaltres m’afanyaria.

Etiquetes

, , , , ,

La majoria de vehicles que van i venen de la Cerdanya i comarques properes del Pirineu solen utilitzar la ruta que passa pel túnel del Cadí. Aquest pas subterrani entre muntanyes va comportar grans avantatges pel turisme i els serveis, segons coincideixen en assegurar les diferents autoritats corresponents. Posiblement tenen raó i més quan l’Estat espanyol segueix entestat en fer del nostre tren el més lent i ineficient d’Europa.

La qüestió és que ara poca gent utilitza la carretera de la Collada. Aquesta, la via tradicional de comunicació entre la Cerdanya i el Ripollès, fou en el seu temps camí d’invasors romans i sender medieval de ramats trashumants. Pas insegur per a tartanes, especialment en temps del bandolerisme; pista de peatge del carlisme i via d’escapada de la gana pels molts cerdans que van anar a engreixar les fàbriques tèxtils. Fàbriques que al seu torn enriquien als estiuejants que arribaven a Puigcerdà en diligència.

Més tard –la cronologia que utilitzo és aproximativa– ja amb el ferrocarril arribant a la Tor de Carol i els primer automòbils, i un cop eliminats els transports a sang, va arribar el torn dels transportistes, taxistes i esportistes motoritzats. Als darrers anys del franquisme, la Collada va ser la via escollida per fugitius i contrabandistes; la companyia d’autobusos de l’Alsina Graells hi tenia línia regular i tot aquest trànsit era estretament vigilat per la Guardia Civil. A més uns quants autos estimbats convidaven als forasters a no pendre’s massa en broma els penyasegats.

Avui tot això és historia. El proper més d’octubre farà trenta anys que es va inaugurar el tunel del Cadí i ara la carretera de la Collada està ben cuidada. Però amb les seves corbes -diuen que 365, tantes com dies té l’any– i un fort desnivell –arriba als 1.800 metres d’alçada– segueix sense poder competir amb la via que travessa el Cadí, ni en facilitat ni velocitat, paràmetres que els conductors i els GPS valoren especialment.

Els pocs automòbils que hi circulen actualment solen ser de gent dels pobles veïns o d’esquiadors que van a La Molina. Són encara menys els qui com jo hi pasem simplement per gaudir dels boscos, prats i muntanyes que admirem a banda i banda. I el millor és que cada cop que hi passem trobem un escenari distint. Cambien el colors de la flora d’alta muntanya, des de les minúscules crases que a la primavera floreixen als marges roquers encara gebrats, passant per l’esclat estiuenc de les plantes remeieres o els grocs i vermells de tardor.

Resseguint el vol de l’àliga i l’esparver ens adonem del moviment incesant dels núvols; la llum dels fars ens avisa del diferent espessor de les boires; la fresa dels parabrisses, de la violència de les tempestes. Aturats dalt del port disfrutem a l’anada de la màgia cambiant de les aurores. I a la tardor, fatigats de trepitjar les tarteres i els estanys de la banda nord de Cerdanya, perllonguem la tornada a can Fanga per gaudir de l’espectacle impagable de les postes de sol.
En definitiva, fantàstic. O sigui, massa bonic per ser durador. Els paisatges bells són un bé cada cop més escàs, els arbres no voten, els promotors no descansen i la taca de ciment no pararà fins que hi hagi una máquina expendedora de tiquets al peu de cada abet supervivent, si n’hi ha.
O sigui que jo, de vosaltres, m’afanyaria. La propera vegada, aneu a la Cerdanya per La Collada.

2017. Vigília de reis al barri Gòtic de Barcelona.

Etiquetes

, , , , ,

Un altre nadal, un altre any. Per cadascun de nosaltres, també pel meu barri, el Gòtic, que des de desembre i fins les dues primeres setmanes de gener, rep un increïble allau diari de compradors.

Aquest vespre, vigília de reis, he sortit a grabar la darrera gent que desfila pels nostres carrers, els compradors que entren a les noves botigues de les grans cadenes comercials. Encara no surten aquests clients tocatardans que ja els aparadors anuncien les rebaixes, que permetran perllongar l’oferta fins el total esgotament econòmic dels clients.

Des del punt de vista dels venedors, el temps de nadal és l’apoteosi de l’exercici econòmic anual, però la competència és ferotge i els canvis ràpids. “Aprofita avui, que demá és el nostre darrer dia”, m’adverteix una noia, mentre baixa la persiana d’una botiga de texans al carrer de la Portaferrissa.

Cau la nit, s’apaguen els llums i surten els recollidors de xatarra, els de les capses de cartró, els qui aprofiten les joguines dels reis més pobres, els sense sostre, més nombrosos que mai.

Tota aquesta realitat encara ens sorprén força als qui recordem les botigues i els tallers tradicionals que en el passat florien en aquests mateixos carrers. Petits propietaris, oficials, dependents, mossos, aprenents, saltataulells… el món català del petit comerç, que avui té una presència testimonial al barri.

Que tingueu un bon any 2017.

Retratar-se al carrer de n’Eroles

Etiquetes

, , , , , , ,

moline_y_albareda_mariano_de_delos_b 

Paral.lel a les Rambles, i fent cantonada amb els de Boqueria i Ferran s’amaga, com avergonyit, el carrer de n’Aroles. Petit i estret, és un dels tants indrets de Ciutat Vella que han evolucionat en un parell de dècades de la utopia del “volem un barri digne” a la distopia del top ten dels apartaments turístics. Encara que poc conegut té, és clar, el seu passat. Com quan hi havia el prestigiós i car  estudi de fotografia  Moliné y Albareda.

A mitjants del segle XIX, i després d’exposar obra al carrer Duc de la Victòria (ara carrer del Duc), un jove pintor barceloní va arribar a la conclussió que si bé la fotografia no era pròpiament un art, no era menyspreable el seu valor alimentici. Es diu Manuel Moliné i Muns, i té un cunyat amb inquietuds, Ramón Albareda, amb qui s’associa. Aquest s’encarregarà de fer les fotografies, mentre que en Manuel ho farà amb la part més artística, que aleshores era la il.luminació. El 1856 ja els veiem instal.lats al número 16 del carrer de n’Eroles. Tot això, i més detallat, es pot llegir a la Viquipèdia. Però, qui és el personatge retratat en aquesta imatge feta en el seu estudi?

El client 
Entre les referències trobades d’aquest Mariano de Delàs, que algú ha escrit al dors de la foto que m’ha fet arribar una amiga, la més plausible és la que correspon a Mariano de Delàs i de Foxà (1890-1912). Al primer cop d’ull sembla que el personatge s’ha disfressat de capità Ala Triste, posem que per desfilar al Carnestoltes. Probablement es tracta d’un uniforme usat en una representació teatral, activitat a la que podria haver estat aficionat. Mariano de Delàs i de Foxà pertany a la  nissaga dels barons de Vilagayà, amb remots i  no tan remots serveis als monarques espanyols, convençuts carlins, banquers, militars o  càrrecs municipals de la Barcelona de la postguerra. Cataluña  aún paga a sus señores feudales  o Contra la prohibición del castellano en Catalunya són mostres de com els mitjans es preocupen encara dels Vilagaià, ara en la figura del seu setè baró.

20161223_carrer_N-eroles.jpg

Carrer de N’Eroles. Desembre de 2016.

L’artista
A l’altre banda de la càmara, suposo que sense riure, hi ha el cunyat, que prem l’obturador, i un cop obtinguda, passa la placa al nostre artista il.luminador. En Manuel Moliné, fill de botiguer, artista pintor i il.lustrador, segurament tampoc es troba massa còmode en el camp ideològic del seu retratat. Això es veurà més tard, quan es popularitzin les seves  caricatures satíriques, en les que els aristòcrates i aspirants no en surten massa ben parats. Però de moment, el taller Moliné y Albareda va agafant volada i el freqüenten les famílies més tronades i els caballers més encopetats. Fins i tot, s’encarrega d’acompanyar al rei Amadeu I de Savoia, per immortalitzar la seva visita a Lleida. Moment de glòria que li val la cobdiciada distinció de Fotógrafos de la Real Casa, que veiem decorant el dors d’aquesta imatge. I tot i això, ai!, en Manuel Moliné i Muns, acabarà morint de tubercolisi, pràcticament a la misèria. Era l’any 1901. Sis anys després, Santiago Rusiñol publicarà L’auca del senyor Esteve, ambientada al barri de la Ribera, també a Ciutat Vella, amb una temàtica relativament relacionada. Pura casualitat, suposo.
Més de cent anys després, resulta dolorós comprovar, un cop més, que al nostre país sol sortir  més en compte tenir un títol heredat que una tossuderia creativa, com la que va posar el nostre carrer de n’Eroles a la història de la fotografia catalana. 

Aglà a la tardor (dietari personal)

captura-de-pantalla-2016-11-18-a-les-14-15-38
L’univers sencer s’amaga en una sola llavor. –diuen uns.
Una sola llavor justifica l’existència de la terra. –diuen altres.
La llavor i l’amor són els veritable miracles laïcs. –pensava avui jo. 

M’aturo, cansat, després de fer gimnàs al pati. Baixo la mirada al terra de l’alsina més propera: pols, pedretes, fulles seques, aglans. No queden formigues, ni insectes, tot sembla quiet, llevat d’uns quants brins d’herba, pessigats per una mica de vent. Em fixo en un aglà verd i lluent. Sé, després de tants anys de no donar-li importància, que conté un món en miniatura, potser un futur arbre, fort i frondós com aquest exemplar del que procedeix. Imagino el treball de milions d’anys d’evolució, els canvis que han esculpit les formes del petit aglà, el seu potencial esclat de vida.
Els auriculars em porten ara la cançó Els vells amants. “S’estimen com jo voldria ser estimat/quan la esperança comenci a estar seca”. La veu de Josep Carreras obre la porta als meus pensaments, com els d’un vell assegut al banc de pedra de l’església. Com el  darrer habitant d’un poble abandonat, que a l’escalf del sol tebi de tardor fa balanç, abans que es faci fosc.
Ara la remor d’una avioneta foragita una parella de garses i talla els meus records dels amics, les amigues, les persones estimades, les desaparegudes… Penso que quan arribi la primavera les garses potser hauran fet el niu a l’alsina, que tal vegada l’aglà haurà arrelat,  i qui sap si pels carrers es tornaran a perdre els vells amants, “amb una flor i la seva tendresa…”. Encara que només sigui en la meva i la teva memoria.

Dedicat a la Lluïsa, la dona que va fer feliç al meu cosí Esteve Meya i va ser-ho al seu costat.

La lletra de la cançó està aquí:

Castellarnau, novembre, 2016
Alfred Comín i Meya.

Puigpedrós, ascensió de tardor.

Etiquetes

, , , , ,

20161031. Puigpedrós. Meranges. Cerdanya. Catalunya.
La primera vegada que vaig trepitjar aquesta muntanya tenia 16 anys. He tornat moltes vegades a Malniu i el seus estanys, però ahir, mig segle després, vaig tornar a trepitjar el cim de la muntanya més alta (2911) de la Cerdanya. L’esforç –que ara es nota més, és clar– val la pena. Tot rocam, força geològica, bellesa (en aquest cas, excepcionalment tranquil.la), i la vista privil.legiada…

 

 

Crítics i ploraneres

Etiquetes

, , , , , , , , ,

ccaricatura_de_parera_de_ramon_daniel_bastons_i_segarra_b

El número 20 dels Quaderns del Museu Marés aplega els originals que nodreixen l’exposició titulada Caricatures de la Barcelona vuicentista, que tanca el 25 de setembre. O sigui que demà, diumenge, és el darrer dia. I qui vulgui que s’afanyi.

Entre els 51 dibuixos fets pel caricaturista Josep Parera, hi figura aquest, corresponent a Ramon Daniel Bastons i Segarra, un corredor –ens diuen els autors del llibre– que tenia oficina al carrer Copons.

En un primer cop d’ull veiem  a qui en certa manera era un veí nostre –d’aquesta Ciutat Vella que de vella llavors no ho era tant– amb tot l’aspecte d’un home simpàtic, probablement bondadós. Això sembla voler suggerir-nos en Parera, però no tothom ho va veure així.

El 1929, i arran de l’exposició d’aquestes mateixes caricatures a la Sala Parés, al carrer d’en Petritxol, aquesta mateixa imatge va suggerir a un crític  de La Gaseta de les Arts una visió ben diferent: “és segurament un conco; garneu i inhumà; si hagués disposat de més capital s’hauria casat i hauria fet l’usura, el seu ideal. Pero ja se sap que en aquest món no hi ha justícia. Tanmateix, el senyor Bastons anà fent, amb grans estalvis, un reconet (sic). Li agradava menjar bé, tertuliejar (sic) i no fer cap favor a ningú. Tanmateix arribà a estar bé amb tothom, inclús amb alguns prestadors embargats. Déu l’hagi perdonat. Sembla com si el veiés. Està que parla…”

20160922_museu_mares_caricatures_barcelona_vuicents_0412.jpg
Si  ho llegim literalment, podríem suposar que per fer aquesta radiografía despietada, en Joan Sacs, l’esmentat crític, el deuria conèixer a fons. Fins i tot potser el va patir. Però a la caricatura es veu que el senyor Bastons és ja una persona gran, i el autors del llibre ens expliquen que hi ha constància de registres d’operacions del senyor Bastons datades ja al 1839. Posem que tingués llavors 25 anys i, si li concedim mig segle més de vida, en situarem més o menys al 1890. Joan Sacs, que segons la Viquipèdia, va nèixer probablement el 1878, tenía en aquell moment només dotze anys. Potser per això, escriu que el caricaturitzat “és segurament un conco…”. Segurament, probablement, potser.

Joan Sacs era el seudònim que solia emprar el dibuixant, crític i professor d’art Feliu Elias i Bracons. I que també signava com Apa quan dibuixava a les págines del Cu-Cut, el Papitu i altres moltes publicacions.

La qüestió és, va fer servir Joan Sacs  la llicència 007 per passar-se tres pobles amb el pobre senyor Bastons?  Judicava el crític d’oïdes? Es limitava a interpretar un dibuix sota una llum diferent?  El que és segur és que l’estil que impera en aquesta Barcelona del segle XXI –quan es tracta d’homes importants– es força més respectuós. Tant, que quan finalment estira la pota qualsevol malparit, usurer, espia o delator, el que sentim són els esgarips de les ploraneres mediàtiques.