Retratar-se al carrer de n’Eroles

Etiquetes

, , , , , , ,

moline_y_albareda_mariano_de_delos_b 

Paral.lel a les Rambles, i fent cantonada amb els de Boqueria i Ferran s’amaga, com avergonyit, el carrer de n’Aroles. Petit i estret, és un dels tants indrets de Ciutat Vella que han evolucionat en un parell de dècades de la utopia del “volem un barri digne” a la distopia del top ten dels apartaments turístics. Encara que poc conegut té, és clar, el seu passat. Com quan hi havia el prestigiós i car  estudi de fotografia  Moliné y Albareda. A mitjants del segle XIX, i després d’exposar obra al carrer Duc de la Victòria (ara carrer del Duc), un jove pintor barceloní va arribar a la conclussió que si bé la fotografia no era pròpiament un art, no era menyspreable el seu valor alimentici. Es diu Manuel Moliné i Muns, i té un cunyat amb inquietuds, Ramón Albareda, amb qui s’associa. Aquest s’encarregarà de fer les fotografies, mentre que en Manuel ho farà amb la part més artística, que aleshores era la il.luminació. El 1856 ja els veiem instal.lats al número 16 del carrer de n’Eroles. Tot això, i més detallat, es pot llegir a la Viquipèdia. Però, qui és el personatge retratat en aquesta imatge feta en el seu estudi? Continua llegint

Anuncis

Aglà a la tardor (dietari personal)

captura-de-pantalla-2016-11-18-a-les-14-15-38
L’univers sencer s’amaga en una sola llavor. –diuen uns.
Una sola llavor justifica l’existència de la terra. –diuen altres.
La llavor i l’amor són els veritable miracles laïcs. –pensava avui jo. 

M’aturo, cansat, després de fer gimnàs al pati. Baixo la mirada al terra de l’alsina més propera: pols, pedretes, fulles seques, aglans. No queden formigues, ni insectes, tot sembla quiet, llevat d’uns quants brins d’herba, pessigats per una mica de vent. Em fixo en un aglà verd i lluent. Sé, després de tants anys de no donar-li importància, que conté un món en miniatura, potser un futur arbre, fort i frondós com aquest exemplar del que procedeix. Imagino el treball de milions d’anys d’evolució, els canvis que han esculpit les formes del petit aglà, el seu potencial esclat de vida.
Els auriculars em porten ara la cançó Els vells amants. “S’estimen com jo voldria ser estimat/quan la esperança comenci a estar seca”. La veu de Josep Carreras obre la porta als meus pensaments, com els d’un vell assegut al banc de pedra de l’església. Com el  darrer habitant d’un poble abandonat, que a l’escalf del sol tebi de tardor fa balanç, abans que es faci fosc.
Ara la remor d’una avioneta foragita una parella de garses i talla els meus records dels amics, les amigues, les persones estimades, les desaparegudes… Penso que quan arribi la primavera les garses potser hauran fet el niu a l’alsina, que tal vegada l’aglà haurà arrelat,  i qui sap si pels carrers es tornaran a perdre els vells amants, “amb una flor i la seva tendresa…”. Encara que només sigui en la meva i la teva memoria.

Dedicat a la Lluïsa, la dona que va fer feliç al meu cosí Esteve Meya i va ser-ho al seu costat.

La lletra de la cançó està aquí:

Castellarnau, novembre, 2016
Alfred Comín i Meya.

Puigpedrós, ascensió de tardor.

Etiquetes

, , , , ,

20161031. Puigpedrós. Meranges. Cerdanya. Catalunya.
La primera vegada que vaig trepitjar aquesta muntanya tenia 16 anys. He tornat moltes vegades a Malniu i el seus estanys, però ahir, mig segle després, vaig tornar a trepitjar el cim de la muntanya més alta (2911) de la Cerdanya. L’esforç –que ara es nota més, és clar– val la pena. Tot rocam, força geològica, bellesa (en aquest cas, excepcionalment tranquil.la), i la vista privil.legiada…

 

 

Crítics i ploraneres

Etiquetes

, , , , , , , , ,

ccaricatura_de_parera_de_ramon_daniel_bastons_i_segarra_b

El número 20 dels Quaderns del Museu Marés aplega els originals que nodreixen l’exposició titulada Caricatures de la Barcelona vuicentista, que tanca el 25 de setembre. O sigui que demà, diumenge, és el darrer dia. I qui vulgui que s’afanyi.

Entre els 51 dibuixos fets pel caricaturista Josep Parera, hi figura aquest, corresponent a Ramon Daniel Bastons i Segarra, un corredor –ens diuen els autors del llibre– que tenia oficina al carrer Copons.

En un primer cop d’ull veiem  a qui en certa manera era un veí nostre –d’aquesta Ciutat Vella que de vella llavors no ho era tant– amb tot l’aspecte d’un home simpàtic, probablement bondadós. Això sembla voler suggerir-nos en Parera, però no tothom ho va veure així.

El 1929, i arran de l’exposició d’aquestes mateixes caricatures a la Sala Parés, al carrer d’en Petritxol, aquesta mateixa imatge va suggerir a un crític  de La Gaseta de les Arts una visió ben diferent: “és segurament un conco; garneu i inhumà; si hagués disposat de més capital s’hauria casat i hauria fet l’usura, el seu ideal. Pero ja se sap que en aquest món no hi ha justícia. Tanmateix, el senyor Bastons anà fent, amb grans estalvis, un reconet (sic). Li agradava menjar bé, tertuliejar (sic) i no fer cap favor a ningú. Tanmateix arribà a estar bé amb tothom, inclús amb alguns prestadors embargats. Déu l’hagi perdonat. Sembla com si el veiés. Està que parla…”

20160922_museu_mares_caricatures_barcelona_vuicents_0412.jpg
Si  ho llegim literalment, podríem suposar que per fer aquesta radiografía despietada, en Joan Sacs, l’esmentat crític, el deuria conèixer a fons. Fins i tot potser el va patir. Però a la caricatura es veu que el senyor Bastons és ja una persona gran, i el autors del llibre ens expliquen que hi ha constància de registres d’operacions del senyor Bastons datades ja al 1839. Posem que tingués llavors 25 anys i, si li concedim mig segle més de vida, en situarem més o menys al 1890. Joan Sacs, que segons la Viquipèdia, va nèixer probablement el 1878, tenía en aquell moment només dotze anys. Potser per això, escriu que el caricaturitzat “és segurament un conco…”. Segurament, probablement, potser.

Joan Sacs era el seudònim que solia emprar el dibuixant, crític i professor d’art Feliu Elias i Bracons. I que també signava com Apa quan dibuixava a les págines del Cu-Cut, el Papitu i altres moltes publicacions.

La qüestió és, va fer servir Joan Sacs  la llicència 007 per passar-se tres pobles amb el pobre senyor Bastons?  Judicava el crític d’oïdes? Es limitava a interpretar un dibuix sota una llum diferent?  El que és segur és que l’estil que impera en aquesta Barcelona del segle XXI –quan es tracta d’homes importants– es força més respectuós. Tant, que quan finalment estira la pota qualsevol malparit, usurer, espia o delator, el que sentim són els esgarips de les ploraneres mediàtiques.

Arquitectures invisibles

Etiquetes

, , , , , ,

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Les Rambles. Barcelona, 2010.

“Vaig imitar llavors la rutina del mim davant d’una paret de vidre. Ella va riure. Ho fas molt bé. Sí, em podria guanyar la vida d’un mim espanyol a Alemanya. Així a més no hi hauria problemes amb l’idioma. És clar que ara no volen espanyols sense feina per aquí, només volen enginyers. Bé, tu ets arquitecte. Sí, la veritat és que una de les sortides professionals ara mateix a Espanya és ser mim de carrer, és del que més ens estem col·locant. Helga va respondre al meu to de broma. És clar el mim crea arquitectures invisibles. Exacte, com jo, li vaig assegurar. Tot el que creo és invisible, mai més es porta a terme.”

Blitz, de David Trueba. (traduït del castellà).
Editorial Anagrama. Barcelona, 2015.

Il.lusions

20150321_rally_sitges_10

Rally de Sitges, 2015. (Òbviament, la foto i les persones no tenen cap relació amb el text)

–Et va agradar.
–Em va encissar.
–Estava tant en els núvols, que vaig pensar que m’estimbaria en qualsevol moment.
–I ara confies en mi?
–Tú no em fallaràs. I jo no et fallaré a tú. Això ho sabem els dos.
–Qué més sabem?
–Res. Per això anem junts en aquest cotxe. Perque som iguals, i per que a partir d’això no sabem res més.

El llibre de les il.lusions. Paul Aster, 2002.

Steinbeck, ocupació i resistència

Etiquetes

, , , , , , , ,

20111009_la_lluna_i_la_nau_01_b

La lluna il.lumina una antiga fàbrica del Bages, avui en runes.

L’any 1942, quan  l’ocupació nazi s’escampava arreu, el gran Steinbeck va escriure La lluna es pon, on pronosticava la resistència dels pobles a l’ocupació. Tres quarts de segle, arreu, també a Catalunya, el consell-amenaça del militar alemany: “vosté ha de fer treballar a la seva gent per a que puguin viure segurs. En aquest cas vosté ha de pensar per ells”, segueix vigent.

Continua llegint

La conserva casolana del tomàquet

Etiquetes

, , , ,

CV_2007_boqueria_tomaquets_01_bDesprés d’una bona collita de tomàquets es pot pensar en la seva conservació. O potser a l’inrevès, volem fer conserves a partir dels que hem adquirit al mercat, a les botigues de productes ecològics o al pagès quan estan a bon preu. Nosaltres ho fem aixì.
Continua llegint