Plat d'estany i cullera de fusta
(Aquest post és provissional i serveix de prova d’aquest editor. Disculpeu les molèsties).
Aprenent o oficial jove ribotejant una post fixada amb un topall sobre un clàssic banc de fuster, sòlid i pesant. Segons la llegenda gravada a la fusta, aquest treball de talla, molt probablement un exercici escolar, va ser fet el 1930 per en Ivon Soyer, i dedicat al seu pare.
Els encenedors de butxaca Zippo fa anys que van emigrar de les butxaques dels fumadors (ara ex fumadors), a les seccions vintage d’eBay. Fabricats a Pennsilvania –diu la Viquipèdia– es van fer populars a l’exèrcit dels Estats Units. Especialment durant la segona guerra mundial i a la guerra del Vietnam, “on tots els encenedors produïts per la marca es van unir al ‘esforç de guerra’.
Continua llegint “Zippo, l’encenedor dels guerrers”
Abans que tinguéssim consciència del que realment era, quan aquest exemplar no passava de trista i famèlica bardissa, va restar tres o quatre anys semiamagat entre els roures. Però a l’inici d’aquesta temporada vam trasplantar-lo a una torreta i ell ha sabut treure partit de la mica de terra ben femada, el sol i l’aigua per enfilar-se més enllà del metre i mig. Ara és evident: és un lledoner.
En aquesta primera setmana d’octubre de 2020 també és el primer arbre nostre que es despulla. Les quatre fulles seques que li queden en un parell de dies faran companyia als aglans dels roures, que cada tardor encatifen el terra. Més endavant, ja al 2021, quan el cicle natural de la vida recomenci, l’hauríem de trasplantar. Però si el posem de peus a terra tard o d’hora s’enfilará cap els seus potencials 25 metres d’alçada, i la seva gran capçada arrodonida es menjarà la llum del sol. És un problema perquè l’eclosió dels arbres es tradueix en ombra i aquesta dificulta la maduració dels productes de l’hort. Realment ens cal un lledoner? En temps pretèrits era molt necessari. Des que, com diuen, va arribar al país amb la gent de Roma, o potser abans, tenia la categoria d’arbre més o menys sagrat. I fins fa relativament poc amb les seves branques es feien eines de camp i mànecs, i les que no servien s’aprofitaven com a llenya. Del lledó, el seu früit, que té un gust que recorda el del dàtil, se’n feia melmelada, i quan calia es plantaven lledoners per aixecar marges contra l’erosió. També era costum en els masos d’algunes contrades que se’n plantés un quan naixia un nadó. I actualment es tria, per sofert i saludable, per repoblar jardins i avingudes. D’acord, tenim un dilema, però no cal precipitar-se. Després de tot el lledoner pot viure, poca broma, més de mig miler d’anys. No té pressa.
Per a més (i millor) informació:
https://metode.cat/…/el-lledoner-lalrbre-de-les-forques…
https://amicsarbres.blogspot.com/…/el-dctil-lledoner.html
ESTASSABARDERS, COLTELL DESTRAL 
Aviat farà un segle que l’avi i els oncles duien aquest estri quan marxaven a tallar els pins que marcava el forestal per esclarissar el bosc cerdà de Saltegat.
“Travessem el present amb els ulls tapats amb una bena. Solament més tard, quan la bena ens cau i analitzem el passat, ens adonem del que realment hem viscut i en comprenem el sentit”.
–Milan Kundera.
Vaig heretar aquesta galga de rosques quan el negoci fundat per l’Antoni Planells a Barcelona va baixar per darrera vegada les seves portes. Ara la veiem atrotinada i rònega però havia prestat bons serveis quan la botiga de tulipes del carrer del Duc cantonada Francesc Pujols de Ciutat Vella era un taller en el que s’hi fabricaven i reparaven cuines i calefaccions de gas i electricitat, que anaven substituint als de carbó.Continua llegint “Les galgues de rosca d’en Planells”
