Les inquietuds artístiques de Mohamed Drissi l’apropaven a la nostra colla del barri i ens distanciava que no s’aproximés gens ni mica a l’alcohol, ni a les partides de pòquer o de set i mig que a principis dels anys 70 fèiem al Zodiac, un bar de la plaça de la Vila de Madrid que aleshores estava de moda i que avui ha desaparegut.
Aquell jove marroquí, estudiant de la Llotja, d’uns vint-i-cinc anys, prim, inquiet, respectuós i bon amic, ni tan sols jugava a les primeres màquines de marcianitus. Segurament perquè no anava sobrat, però tampoc s’atansava a la Gina, una altra clienta habitual del Zodiac, bufona i alliberada, que li mostrava molta simpatia. En Drissi ho justificava parlant d’una consciència còsmica que ens vigila a tots –com sembla suggerir aquest dibuix– consideracions que, als qui com nosaltres maldàvem per enterrar l’educació castradora del franquisme, ens sonava a xinès. Més fàcil d’entendre era que els artistes joves i pobres del barri –ho veiem sovint– anessin escurats, així que algun cop el convidàvem a menjar al Piolindo. Va ser allà, al carrer Freixures, davant del barceloní Mercat de Santa Caterina, quan un dia fred d’hivern en Drissi va clissar un vell bell, prim i barbut. L’home, a desgrat de la seva serenor de brahman, també feia cua per queixalar una cuixa de pollastre i unes patates, acompanyades d’una copa d’allò que aleshores en dèiem xampany. Avui aquest àpat no fa fred ni calor però en aquells anys tenia molt d’èxit perque es percebia com un tast de ric posat a l’abast de tothom.
–Quan sigui gran vull ser com aquest avi, va dir en Drissi. No hi ha arribar. Va morir el 2003, als 57 anys, en un bus que el duia a la Ciutat de les Arts de París. En Drissi havia viscut també a Brusel.les i Nova York, entre altres llocs, i jo l’havia perdut de vista. Però conservaba un parell de dibuixos seus que m’havia regalat i que han sobreviscut a canvis dràstics i mudances asilvestrades. Després vaig saber que el 2007 el Museu d’Art Contemporani de Tànger es va rebatejar con Galeria d’Art Mohamed Drissi, en homenatge a qui es considera capdavanter de l’expressionisme marroquí. També que s’havien editat un parell de llibres sobre la seva vida i obra, i que havia fet moltes exposicions arreu, però no a Barcelona.
M’hagués agradat poder parlar amb ell de les nostres tardes juvenils al Zodiac, de les visites a les galeries i de les cues dominicals al Piolindo. O de les gines que trabucaven les convencions, dels artistes joves del barri que tot i que es menjaven les ungles de gana mai es van rendir. Tampoc ha pogut ser. Consol: crec que ara puc entendre millor l’angoixa tràgica de les seves figures retorçades que, com escriu el crític Michel Lisbonis, reflecteixen una “vida ardent, confusa, tumultuosa i complicada”.
Després de tot, qui no té una existència complicada?
CAL GITANET (andròmines i records) 