Etiquetes

, , , , ,

La majoria de vehicles que van i venen de la Cerdanya i comarques properes del Pirineu solen utilitzar la ruta que passa pel túnel del Cadí. Aquest pas subterrani entre muntanyes va comportar grans avantatges pel turisme i els serveis, segons coincideixen en assegurar les diferents autoritats corresponents. Posiblement tenen raó i més quan l’Estat espanyol segueix entestat en fer del nostre tren el més lent i ineficient d’Europa. La qüestió és que ara poca gent utilitza la carretera de la Collada.

Aquesta, la via tradicional de comunicació entre la Cerdanya i el Ripollès, fou en el seu temps camí d’invasors romans i sender medieval de ramats trashumants. Pas insegur per a tartanes, especialment en temps del bandolerisme; pista de peatge del carlisme i via d’escapada de la gana pels molts cerdans que van anar a engreixar les fàbriques tèxtils. Fàbriques que al seu torn enriquien als estiuejants que arribaven a Puigcerdà en diligència.

Més tard –la cronologia que utilitzo és aproximativa– ja amb el ferrocarril arribant a la Tor de Carol i els primer automòbils, i un cop eliminats els transports a sang, va arribar el torn dels transportistes, taxistes i esportistes motoritzats. Als darrers anys del franquisme, la Collada va ser la via escollida per fugitius i contrabandistes; la companyia d’autobusos de l’Alsina Graells hi tenia línia regular i tot aquest trànsit era estretament vigilat per la Guardia Civil. A més uns quants autos estimbats convidaven als forasters a no pendre’s massa en broma els penyasegats.

Avui tot això és historia. El proper més d’octubre farà trenta anys que es va inaugurar el tunel del Cadí i ara la carretera de la Collada està ben cuidada. Però amb les seves corbes -diuen que 365, tantes com dies té l’any– i un fort desnivell –arriba als 1.800 metres d’alçada– segueix sense poder competir amb la via que travessa el Cadí, ni en facilitat ni velocitat, paràmetres que els conductors i els GPS valoren especialment.

Els pocs automòbils que hi circulen actualment solen ser de gent dels pobles veïns o d’esquiadors que van a La Molina. Són encara menys els qui com jo hi pasem simplement per gaudir dels boscos, prats i muntanyes que admirem a banda i banda. I el millor és que cada cop que hi passem trobem un escenari distint. Cambien el colors de la flora d’alta muntanya, des de les minúscules crases que a la primavera floreixen als marges roquers encara gebrats, passant per l’esclat estiuenc de les plantes remeieres o els grocs i vermells de tardor.

Resseguint el vol de l’àliga i l’esparver ens adonem del moviment incesant dels núvols; la llum dels fars ens avisa del diferent espessor de les boires; la fresa dels parabrisses, de la violència de les tempestes. Aturats dalt del port disfrutem a l’anada de la màgia cambiant de les aurores. I a la tardor, fatigats de trepitjar les tarteres i els estanys de la banda nord de Cerdanya, perllonguem la tornada a can Fanga per gaudir de l’espectacle impagable de les postes de sol.
En definitiva, fantàstic. O sigui, massa bonic per ser durador. Els paisatges bells són un bé cada cop més escàs, els arbres no voten, els promotors no descansen i la taca de ciment no pararà fins que hi hagi una máquina expendedora de tiquets al peu de cada abet supervivent, si n’hi ha.
O sigui que jo, de vosaltres, m’afanyaria. La propera vegada, aneu a la Cerdanya per La Collada.

Advertisements