Etiquetes

, , , , , , ,

moline_y_albareda_mariano_de_delos_b 

Paral.lel a les Rambles, i fent cantonada amb els de Boqueria i Ferran s’amaga, com avergonyit, el carrer de n’Aroles. Petit i estret, és un dels tants indrets de Ciutat Vella que han evolucionat en un parell de dècades de la utopia del “volem un barri digne” a la distopia del top ten dels apartaments turístics. Encara que poc conegut té, és clar, el seu passat. Com quan hi havia el prestigiós i car  estudi de fotografia  Moliné y Albareda. A mitjants del segle XIX, i després d’exposar obra al carrer Duc de la Victòria (ara carrer del Duc), un jove pintor barceloní va arribar a la conclussió que si bé la fotografia no era pròpiament un art, no era menyspreable el seu valor alimentici. Es diu Manuel Moliné i Muns, i té un cunyat amb inquietuds, Ramón Albareda, amb qui s’associa. Aquest s’encarregarà de fer les fotografies, mentre que en Manuel ho farà amb la part més artística, que aleshores era la il.luminació. El 1856 ja els veiem instal.lats al número 16 del carrer de n’Eroles. Tot això, i més detallat, es pot llegir a la Viquipèdia. Però, qui és el personatge retratat en aquesta imatge feta en el seu estudi?

El client 
Entre les referències trobades d’aquest Mariano de Delàs, que algú ha escrit al dors de la foto que m’ha fet arribar una amiga, la més plausible és la que correspon a Mariano de Delàs i de Foxà (1890-1912). Al primer cop d’ull sembla que el personatge s’ha disfressat de capità Ala Triste, posem que per desfilar al Carnestoltes. Probablement es tracta d’un uniforme usat en una representació teatral, activitat a la que podria haver estat aficionat. Mariano de Delàs i de Foxà pertany a la  nissaga dels barons de Vilagayà, amb remots i  no tan remots serveis als monarques espanyols, convençuts carlins, banquers, militars o  càrrecs municipals de la Barcelona de la postguerra. Cataluña  aún paga a sus señores feudales  o Contra la prohibición del castellano en Catalunya són mostres de com els mitjans es preocupen encara dels Vilagaià, ara en la figura del seu setè baró.

20161223_carrer_N-eroles.jpg

Carrer de N’Eroles. Desembre de 2016.

L’artista
A l’altre banda de la càmara, suposo que sense riure, hi ha el cunyat, que prem l’obturador, i un cop obtinguda, passa la placa al nostre artista il.luminador. En Manuel Moliné, fill de botiguer, artista pintor i il.lustrador, segurament tampoc es troba massa còmode en el camp ideològic del seu retratat. Això es veurà més tard, quan es popularitzin les seves  caricatures satíriques, en les que els aristòcrates i aspirants no en surten massa ben parats. Però de moment, el taller Moliné y Albareda va agafant volada i el freqüenten les famílies més tronades i els caballers més encopetats. Fins i tot, s’encarrega d’acompanyar al rei Amadeu I de Savoia, per immortalitzar la seva visita a Lleida. Moment de glòria que li val la cobdiciada distinció de Fotógrafos de la Real Casa, que veiem decorant el dors d’aquesta imatge. I tot i això, ai!, en Manuel Moliné i Muns, acabarà morint de tubercolisi, pràcticament a la misèria. Era l’any 1901. Sis anys després, Santiago Rusiñol publicarà L’auca del senyor Esteve, ambientada al barri de la Ribera, també a Ciutat Vella, amb una temàtica relativament relacionada. Pura casualitat, suposo.
Més de cent anys després, resulta dolorós comprovar, un cop més, que al nostre país sol sortir  més en compte tenir un títol heredat que una tossuderia creativa, com la que va posar el nostre carrer de n’Eroles a la història de la fotografia catalana. 

Advertisements