captura-de-pantalla-2016-11-18-a-les-14-15-38
L’univers sencer s’amaga en una sola llavor. –diuen uns.
Una sola llavor justifica l’existència de la terra. –diuen altres.
La llavor i l’amor són els veritable miracles laïcs. –pensava avui jo. 

M’aturo, cansat, després de fer gimnàs al pati. Baixo la mirada al terra de l’alsina més propera: pols, pedretes, fulles seques, aglans. No queden formigues, ni insectes, tot sembla quiet, llevat d’uns quants brins d’herba, pessigats per una mica de vent. Em fixo en un aglà verd i lluent. Sé, després de tants anys de no donar-li importància, que conté un món en miniatura, potser un futur arbre, fort i frondós com aquest exemplar del que procedeix. Imagino el treball de milions d’anys d’evolució, els canvis que han esculpit les formes del petit aglà, el seu potencial esclat de vida.
Els auriculars em porten ara la cançó Els vells amants. “S’estimen com jo voldria ser estimat/quan la esperança comenci a estar seca”. La veu de Josep Carreras obre la porta als meus pensaments, com els d’un vell assegut al banc de pedra de l’església. Com el  darrer habitant d’un poble abandonat, que a l’escalf del sol tebi de tardor fa balanç, abans que es faci fosc.
Ara la remor d’una avioneta foragita una parella de garses i talla els meus records dels amics, les amigues, les persones estimades, les desaparegudes… Penso que quan arribi la primavera les garses potser hauran fet el niu a l’alsina, que tal vegada l’aglà haurà arrelat,  i qui sap si pels carrers es tornaran a perdre els vells amants, “amb una flor i la seva tendresa…”. Encara que només sigui en la meva i la teva memoria.

Dedicat a la Lluïsa, la dona que va fer feliç al meu cosí Esteve Meya i va ser-ho al seu costat.

La lletra de la cançó està aquí:

Castellarnau, novembre, 2016
Alfred Comín i Meya.

Anuncis