Etiquetes

, , , , , , , ,

20111009_la_lluna_i_la_nau_01_b

La lluna il.lumina una antiga fàbrica del Bages, avui en runes.

L’any 1942, quan  l’ocupació nazi s’escampava arreu, el gran Steinbeck va escriure La lluna es pon, on pronosticava la resistència dels pobles a l’ocupació. Tres quarts de segle, arreu, també a Catalunya, el consell-amenaça del militar alemany: “vosté ha de fer treballar a la seva gent per a que puguin viure segurs. En aquest cas vosté ha de pensar per ells”, segueix vigent.

…”Jo tinc més d’enginyer que de militar. Per a mi tot això és més una empresa de ingenieria que una conquesta. Cal extreure carbó i embarcar-lo. Tenim tècnics, però la gent del poble seguirá treballant la mina. Queda clar? No volem ser durs.
–Està clar, però suposi vosté que la gent no vol treballar –va replicar l’Intendent.
–Espero que ho vulguin, per que en tenen l’obligació. Necessitem carbó.
–I si no treballen?
–Han de treballar. És gent d’ordre i no voldran maldecaps. –I en veure que l’Intendent no deia res, li va preguntar: –No és així senyor Intendent?
L’Intendent va retorçar la cadena entre els dits.
–No ho sé, coronel. És gent d’ordre quan la mana el seu propi govern. No sé com es comportaran sota el seu mandat. Això és terreny desconegut. Organitzar el nostre govern ens ha costat quatrecents anys.
–Ho sabem, i ens proposem conservar-lo. –Interrumpí ràpidament el coronel.
–Vosté seguirà sent Intendent, donant ordres, imposant càstics i concedint  recompenses. D’aquesta manera no crearan dificultats.
L’intendent mirà al metge:
–Qué li sembla?
–No ho sé –contestà el metge–. Seria interessant veure-ho. Jo crec que hi hauria dificultats. La nostre gent pot ser dura.
–Tampoc jo ho sé –replicà l’Intendent, i dirigint-se al coronel, afegí. –: Són la meva gent i tanmateix no sé el que faran. Potser vosté ho sàpiga. Tal vegada resulti una cosa molt diferent del que vosté i jo podem creure. Hi ha pobles que accepten a caps imposats i els obeeixen. Però a mi em va votar el poble, i pot destituïr-me. Tal vegada ho faci si pensen que m’he passat al bàndol de vostés. No ho sé.
–Els prestarà un servei si els fa obeïr. –va dir el coronel.
–Un servei?
–Sí, un servei. Té vosté el deure de preservar-los de tot dany. Si es rebelen correran perill. Nosaltres tenim que obtenir carbó, i els nostres caps no ens diuen com; ens ordenen que l’obtinguem. Vosté ha de fer treballar a la seva gent per a que puguin viure segurs. En aquest cas vosté ha de pensar per ells.
–El meu poble no vol que ningún pensi per ell. –replicà l’Intendent amb un cert orgull–. És possible que sigui diferente del seu. Estic en una confussió, però tinc la seguretat que no ho vol.
(…)
–Quina tasca ens ha tocat, eh?
–Sí replicà l’Intendent–. La única que no es pot realitzar.
–Quina és?
–Trencar per sempre la moral de l’home –constestà l’Intendent; i inclinant una mica el cap vers la taula, afegí sense mirar–: Ha començat a nevar. No ha esperat que arribés la nit. M’agrada el dolç i fred olor de la neu.”

S’ha post la lluna. John Steinbeck (The Moon Is Down, 1942).

Anuncis