Etiquetes

, , , , , , ,

20130322_0061

tempteja totes i cadascuna de les vessants granítiques fins arribar a dalt, al turó més alt i gelat, descobrint a cada lloc una meravella, aquí una cascada que donant una voltereta blanca es llança cap a baix a la vall, allà unes cases delicades, carregades de pedres, encastades com nius d’ocells a les esquerdes, més enllà encara una àguila superba que dibuixa cercles sobre el més alt dels cims, i per sobre de tot, aquest blau pur, diví, embriagador, inconcebible en tota la seva força sucosa i alegrador.

20131219_estacio_de_manlleu

Imatge nocturna de l’estació de Manlleu. Any 2013.

Stefan Zweig  va nèixer a Viena l’any 1881 i va morir a la ciutat brasilera de Petrópolis el 1942, on es va suicidar juntament amb la seva esposa. Com se sap, l’obra que ens va deixar l’escriptor és quantiosa i valuosa, entre la qual es sol destacar particularment Moments estel.lars de la humanitat. A parer meu, la seva autobiografia El món d’ahir: memòries d’un europeu és una obra imprescindible, summament útil per entendre el segle XX, especialment el context que va fer possible les dues grans guerres mundials. Però el meu interès en aquest post és per L’embriaguesa de la metamorfosi. Aquesta seva novel.la, escrita entre el 1931 i 1942,  és en realitat una obra inacabada (o no prou polida segons el criteri del seu autor), fet que explica que no es publiqués fins el 1982, quaranta anys després de la seva mort.


Aquest post recull la descripció que l’autor fa del moment en que la protagonista de la novel.la emprén un viatge i contempla els Alps des de la finestreta del tren. He triat aquest text perque m’agrada –com tots els de Zweig– però també perque m’evoca els viatges en ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà i a l’inrevès, fets en aquells anys 50 i 60, quan els trens eren encara de fusta. Els que ara surten de Puigcerdà o de la Tour de Carol són més moderns, però la norma (que imposa l’empresa espanyola RENFE) és el retard, a més de no ser gaire més ràpids que els que arribaven a Puigcerdà l’any 1924, quan es va inaugurar l’estació de la capital de la Cerdanya. També solen anar més buits, tot i que a Vic hi puja més gent. I a l’inrevès, des de Vic cap al nord  quasi totes les butaques van buides.

Però ara fa més de mig segle, i en ambdues direccions de la línia,  els vagons acostumaven a anar plens de gom a gom de pagesos, viajants de comerç, excursionistes o esquiadors. De fet, i com revela un bon grapat de testimonis històrics –autobiografies, novel.les realistes, cròniques– ja des de principi de segle XX no faltaven de vegades passatgers més insòlits. Estiuejants, estraperlistes, agitadors i fins i tot algun maquis, personatges i fets que probablement serviran per omplir futurs posts d’aquesta mateixa web. Ara, la qüestió és que llegint aquesta descripció dels Alps vistos des del tren austríac és fàcil recordar les sensacions que teníem els passatgers quan de Ripoll en amunt veiem  el paisatge del Pirineu nevat des d’aquelles finestres, de vegades amb els vidres glçats des d’una banda i entel.lats per l’altre. Per cert llavors també s’obrien, encara que en ple hivern no era gaire aconsellable, pel fred, naturalment, i de vegades, quan la locomotora era de carbó, també pel fum que omplia els túnnels. Però ara deixem pas a l’admirat mestre  Zweig, que ens ho descriu aixi:


L’embriaguesa de la metamorfosi, d’Stefan Zweig:

20150921_tren_de_manlleu_a_bcn_

Imatge presa en el tren des de Vic en direcció a Barcelona. Any 2014.

“Esclafada al racó del vagó de fusta, la noia esgotada travessa un capvespre ombrívol i ennuvolat, amb un paisatge gris darrera dels vidres coberts per la pluja. Al principi passen en la penombra lliscant algunes poblacions petites i borroses, com animals que fugen espaordits, però després tot s’introdueix, cec i vacu, a la boira. No hi ha ningú més en el seu compartiment de tercera classe, així que pot estirar-se al banc de fusta i sentir de debò tota la profunditat del seu cansament. Intenta reflexionar, però el monòton sotragueix de les rodes impedeix filar pensaments connexos, i cada vegada s’estreny més sobre el seu front adolorit la còfia narcòtica del son, d’aquest somni ferroviari pesat i atordidor en què un roman com lligat i insensible dins d’un sac de carbó negre sacsejat per sorollosos metalls.

Les rodes avancen rabent  sota el cos traslladat sense percebre res, fent enrenou com a serfs perseguits, mentre el temps flueix sense mesura, mut i incopsable, sobre el cap de Christine, tirat enrere. Fins a tal punt descendeix el seu cansament per aquesta marea negra que es desperta sobresaltada quan al matí la porta s’obre de sobte amb estrèpit i un home d’amples espatlles i bigoti es planta davant d’ella amb gest sever. Necessita uns instants per recuperar els sentits adormits i comprendre que l’home no vol res dolent, que no pretén detenir-la ni segrestar-la, sinó només fer una ullada al seu passaport, que ella treu amb dits balbs de la bossa. Durant uns segons el funcionari compara amb mirada escrutadora la fotografia enganxada al document amb el semblant inquiet de Christine. Ella tremola intensament; des de la guerra, els nervis encara es sacsegen per una por absurda; i no obstant això, indestructible, gravada allà amb ferro roent, a incomplir algun dels centenars de milers de preceptes legals: ja que cada persona ha infringit alguna llei i s’ha fet culpable. No obstant això, el gendarme li retorna el passaport amb expressió amable, tocant amb gest indolent la visera de la gorra, i tanca la porta amb més cura que quan la va obrir. De fet, Christine podria estirar-se de nou, però l’ensurt gèlid li ha robat la son de les parpelles. S’acosta a la finestra per curiositat, per veure l’exterior. De seguida es sobresalten els seus sentits. Perquè darrere dels vidres gelats, on l’horitzó de la plana es perdia fa poc (el somni ignora el temps) com una ona fangosa en la boira grisa, s’alcen ara (Christine no comprèn ni com ni per què) muntanyes amb ímpetu petri del sòl, estructures gegantines, grandioses, mai vistes, i uns ulls aterrits contemplen per primera vegada, en un vertigen de sorpresa, la majestat inconcebible dels Alps. En aquest precís instant, un primer raig de sol penetra per la finestreta del pas situat a l’est i es desfà dringant en milions de reflexos en xocar amb els gels dels cims més alts, i la puresa d’aquesta llum sense filtrar és d’un blanc tan intens que enlluerna. Christine ha de tancar les parpelles un instant. Però precisament el dolor la s’espavila. Un impuls, i li donen ganes de apropar-se al portent; baixa la finestreta, la sorpresa li obre els llavis, i de seguida penetra als pulmons un aire nou, gelat, esmolat com vidre i salpebrat amb l’alè acre de la neu: mai va respirar així, amb tal profunditat i puresa. Alegre, estira sense voler els braços per absorbir aquest primer glop irreflexiu i ardent i percep a l’acte, en eixamplar la caixa toràcica, una calor agradable, que provinent d’aquesta gelada engolida –meravellós, meravellós– recorre les venes sang amunt. Només llavors, amb el cos cremat per la frescor, aconsegueix mirar com cal, a dreta i a esquerra, unes cosa darrere l’altra; la mirada, el gel s’ha trencat, tempteja totes i cadascuna de les vessants granítiques fins arribar a dalt, al turó més alt i gelat, descobrint a cada lloc una meravella, aquí una cascada que donant una voltereta blanca es llança cap a baix a la vall, allà unes cases delicades, carregades de pedres, encastades com nius d’ocells a les esquerdes, més enllà encara una àguila superba que dibuixa cercles sobre el més alt dels cims, i per sobre de tot, aquest blau pur, diví, embriagador, inconcebible en tota la seva força sucosa i alegrador.

La jove escapada del seu món estret contempla una i altra vegada aquest espectacle increïble, aquestes torres de carreus sorgides de la nit al dia dels seus somnis. Aquests gegantins castells granítics de Déu han d’estar allà des de fa mil·lennis; durant milions i milions d’anys esperaran allà, probablement, cadascun inamovible al seu lloc, i sense l’atzar d’aquest viatge ella hauria pogut morir, descompondre’s i convertir-se en pols sense haver tingut ni una mínima idea de la seva prodigiosa presència. Ha viscut apartada de tot això, no ho ha vist i amb prou feines ha desitjat veure-ho; ha dormisquejat absurdament en un espai diminut tot just més ample que la mà oberta, tot just més llarg que el lloc per estirar les cames, ia una nit de distància, a un dia de distància comencen la infinitud i la diversitat. De cop, una vaga idea de tot el desaprofitat penetra per primera vegada en aquest sentit fins llavors indiferent i sense desig; per primera vegada viu aquest ésser humà, en entrar en contacte amb el superior, l’energia del viatge, aquesta força capaç de llaurar ànimes que amb un únic tall ens arrenca del cos l’escorça dura del que és habitual i torna el nucli nu i fructífer a l’element fluid de la metamorfosi.

20150921_estacio_manlleu

Estació de Manlleu. Tardor de l’any 2013.

Des de l’esclat d’aquell primer instant, un ésser humà totalment extasiat estreny amb passió i curiositat la galta contra el marc de la finestra i passa tot el temps emocionat davant el paisatge. (…) Ara és qüestió d’omplir fins a l’última gota, d’assumir el canvi constant d’aquesta meravella, absorbir cadascuna d’aquestes imatges que avancen panoràmicament i al mateix temps beure una i altra vegada, amb els llavis entreoberts, l’aire gelat, picant i aromàtic com el ginebre, l’aire alpí que acoloreix de major intensitat i decisió el batec del cor. Christine no abandona el seu lloc al costat de la finestra ni un sol segon de les quatre hores que dura el trajecte, i tal és la concentració amb que mira a l’exterior que oblida el temps i sobresalta amb el cop rude al cor quan la màquina s’atura i el revisor anuncia en un dialecte estrany, però de manera perfectament identificable, la localitat que és el destí del seu viatge.”

Anuncis