Etiquetes

, , , , , , , ,

20050724_tortella_02

Tortellà. Alta Garrotxa, Girona, Catalunya.

Poques coses evoquen al passavolant l’agitada història d’aquest poble

Paso per Tortellà i el trobo com sempre: un poble català antic, bonic i apacible. Aprofito per a fer unes fotografies i visitar una tocineria endreçada que ven una llonganissa força contundent. També, i com sempre, acabo prenent alguna cosa en el café Roc, més que res perque crec que en la llista de coses interessants d’aquest poble milenari (escenaris no en falten, com l’espectacular pont romànic del Llierca) s’hi haurien d’incloure aquest parell de taules de marbre circulars de l’establiment. La seva infreqüent peculiaritat és que envolten la respectiva columna.
20151017_cafe_roc_tortella_0p2Avui,  com les altres vegades que l’he visitat, el café Roc només té a banda de nosaltres un parell de clients. Imagino que en altres temps, i al final de la jornada, aquest establiment estava més aviat plé.
Per qué? Potser per analogia amb les tavernes de quan jo era infant, als anys 50, com la Vinícola de Puigcerdà, on m’enviaven els de casa a comprar un porró –un litre– de vi pel sopar. En aquest tipus de locals hi bullia una nodrida parròquia d’homes -la única dona era a l’altra costat del taulell– que després d’una feina tan feixuga com mal pagada s’hi aplegaven per jugar a cartes, fumar i sobretot, ximar.

20151017_cafe_roc_tortella
Potser sí. El poble té avui més o menys la meitat dels quasi 1.500 habitants censats el segle XVIII. Però aquí, en aquells mateixos anys 50, la tradició espardenyera va culminar en l’invent de les xiruques, aquelles velles i entranyables botes de pagesos, ai! i de muntanyencs, més ais! I com recorda la página web de l’Ajuntament, la seva important activitat musical, que venia de lluny, encara persistia.

Ara, a la tardor, en el carrers estrets que envolten l’església de Santa Maria (com el que, segons proclama el seu corresponent rètol, es diu de l’Amargura), regna el silenci i la presència humana és eixuta. Enlairant la vista es veuen uns fanals amb forma de gran cullera. Representen una mena de fireta naïf d’un tamany adequat pels fills d’en Gulliver. Un recurs una mica forçat que vol retre homenatge a un altre tradició de Tortellà: la fabricació de colleres de boix. Una activitat que ha minvat però no ha desaparegut, com es pot veure, entre altres peculiaritats tortellanenques, en aquest vídeo del programa “El Foraster”.

Poques coses evoquen al passavolant l’agitada història d’aquest poble, que va ser també el de l’avi Siset, l’inspirador de la cançó L’estaca, de Lluís Llach. I potser també el fet que actualment formi part de l’Associació de Municipis per a la Independència, una decisió presa per sis vots a favor i un en contra. Però hi ha un curiós text del francés Elies Reclús que descriu l’ambient de rebel.lia dels seus habitants de finals del XIX.

Aquest  escriptor i etnòleg  llibertari (germà del famós anarquista Eliseu Reclús), va participar el 1871 a la Comuna de París, fet que li valgué ser empressonat uns quants anys. Abans, al 1868, gairebé segle i mig anticipat a nosaltres, Elies Reclús va passar també per Tortellà. En el seu cas atret per la situació que havia de culminar amb l’enderrocament dels Borbons i la proclamació de la Primera República. Un temps, un ambient i unes esperances que semblen, que són, força actuals. Les nostres.

20050724_tortella
El Tortellà d’Elies Reclús

He extret i traduït aquests paràgrafs del llibre d’Elíes Reclús, “Impresiones de un viaje por Espanya en tiempos de la Revolución. Del 26 de octubre 1868 al 10 de marzo de 1869. En el advenimiento de la República”. És una edició a càrrec de Francisco Madrid, publicada per l’editorial de Logroño (Rioja) “pepitas de calabaza, que té com a divisa “una editorial con menos proyección que un cinexin pero con muchas más luces”. Els textos originals van ser escrits per Elíes Reclús per a la revista francesa La Revue Politique l’any 1868.

20050724_tortella_03

Tortellà, un llogarret de la muntanya situat a quatre o cinc llegües de la frontera de França és celebre des de fa moltes generacions pel seu espirit de independència o de indisciplina. Tortellà podria tenir per divisa: Etiam si omnes, ego non! [potser els demés, no pas jo] Vàrem ser rebuts per tota la població i pels delegats d’una cinqüentena de localitats properes, que escoltaren atentament el discurs (…)

Desgraciadament el discurs no es va pronunciar en català. Els darrers esdeveniments han donat una gran importància al metge i al farmacèutic locals, que saben llegir i escriure el castellà, i que s’aplicaren a explicar a fons als seus conciutadans el que pasaba a Espanya (…)

Després d’haver-nos acomiadat d’aquesta brava gent, vàrem veure un individu que trotava alegrement al costat del nostre cavall. Era un home de 53 anys, que s’havia ficat al cap escoltar el discurs que Garrido havia de pronunciar per la nit a Figueres, que està a unes cinc hores de tartana.

Vàrem pregar-li que seiés amb nosaltres i qui això escriu va percebre que es tractava d’un home típic, a representative man del pais. Ramón Puig Blanquer, nadiu de Tortellà, és petit, magre i curtit. Sembla un boc fet home, té encara el perfil de cabra, els ulls marrons groguencs i arran de cap, amb cabells llargs, negres i sedosos, que li cauen galtes avall.

20050724_fanal_a_tortella
Bocamoll, la seva llengüa resulta tan infatigable com les seves cames. El 1848 proclamà la República a França, però les autoritats que es deien republicanes el detingueren i l’expulsaren de França. (…) Ens explicà les seves proeses i fuites miraculoses, coneix tots els països, tots el cims, tots els cingles, tots els viaranys de 20 llegües a la rodona.

Ha lluitat ací, l’han embestit allà. A cada instant, clucant l’ull, amb un gest del braç, feia el gest d’afusellar o ser afusellat. (…) Fa un mes reberen un avis del general Contreras per la frontera francesa que els deia: armeu-vos i marxeu sobre Barcelona. El missatge arribà al llogarret a les nou de la nit i a les onze cent homes de Tortellà ja sortian a pas de llop i amb el fusell a l’esquena. Arribats a Banyoles varen saber que Madrid i Barcelona ja s’havien aixecat.

-Com podeu veure, a les nostres muntanyes tots som soldats. Disposats a combatir per don Carlos, trobareu tants homes com vulgueu pagar per tres pessetes diàries. Que lluitin per la República trobareu també tants homes com us abelleixi per dos pessetes només.

Aquesta població és una apassionada del fusell. Es una raça de caçadors que després d’haver exterminat la gran caça del pais s’han fet caçadors d’homes. Puig Blanquer resumia així la seva vida: He lluitat sempre. Primer com a facciós, després com a liberal; avui com a republicà.”

Advertisements