Etiquetes

, , , ,

Captura de pantalla 2015-04-07 a les 19.38.40

Paul Dahlquist.

 

Vaig veure per primera vegada al Paul Dahlquist quan vaig sortir a veure qui tocava el timbre de la porta a l’hora de dinar. Aleshores ell era un fotògraf ianqui acabat de jubilar. Alt, ros, elegant i simpàtic, duia una cueta un xic amagada darrera la xaqueta de llana i acabava d’arribar a Barcelona.

Mitja hora de conversa després vaig prometre acompanyar a buscar pis a aquella mena de Hemingway caigut del cel. No vàrem trobar cap cau disponible a la finca on jo visc, com a ell li hagués agradat, però li van llogar un habitacle prou decent a Doctor Dou, el carrer –li vaig explicar– on es va fabricar el primer iogurt Danone del món.

 

2006_130

Aviat em vaig veure guiant al nou amic nordamericà a recòrrer el Poble Nou industrial, quan encara quedaven les runes -estem parlant de la Barcelona de mitjants dels 80- d’aquell antic paisatge dickensià, amb les seves xemeneies de rajols (mahons) vermells.

Jo li parlava d’ombres anarquistes, de la Macosa i de Maquinista. «I teníem fàbriques. Moltes fàbriques. Fàbriques que engegaven quan encara feia nit i plegaven Déu sap quan, fins que van arribar els del sindicat i van posar els rellotges a l’hora.», que deia en Xavier Benguerel. I ell fotografiava en silenci els murs de les fàbriques i les vies de ferrocarril abandonades, tard o d’hora condemnades a desaparèixer. Fins que van ser definitivament anorreades per aquell tsunami alhora modernitzador i devastador que van ser el Jocs Olímpics de 1992.

Captura de pantalla 2015-04-07 a les 20.03.03

Paul Dahlquist. Poble Nou, 1986,

Tanmateix, i a partir de les seves obres que 30 anys després ens mostra mestre Google, es comprén que en general ell preferia uns altres motius. I aquests van arribar aviat. El pis de Doctor Dou es va anar omplint de xicots, la majoria també ianquis, tots alts i forts. Aquests nois, sempre nois, i macos, sempre macos, li feien de model i s’entretenien tafanejant per aquella Barcelona encara il.lusionada amb la seva estrenada llibertat. Tot això era aleshores tan nou a casa nostra que la TVE de Sant Cugat els va dedicar un documental.

Captura de pantalla 2015-04-07 a les 19.31.14

Paul Dahlquist

 

Al cap d’un temps, a finals del 86, en Paul Dahlquist va marxar a Grècia, i ja no el vàrem veure mai més. Google ens permet conèixer el seu periple d’aleshores i –ho diu en el vídeo– m’agrada que se’n recordi que va estar a Catalunya. Però segurament no sap que a banda de les seves imatges va quedar una cosa important -almenys una- del seu pas per la capital catalana. En Paul Stouthamer, el músic i director holandès afincat a Les Planes, aterrava sovint per aquell pis de Doctor Dou per xerrar amb el Paul. I allà, va conèixer a una colega meva, la Piedad Merici. El producte resultant d’aquell encontre es diu Lola Stouthamer, una noia vital i lluminosa, que ara té 28 anys,  profesora de música i entusiasta del saxo alt.Captura de pantalla 2015-04-07 a les 19.48.52

Paul Dahlquist

Posiblement en Paul Dahlquist, que si tot va bé aquest any haurà complert 86 anys a casa seva, no sàpiga que aquell dia de fa quasi 30 anys, quan va trucar a una porta de Ciutat Vella, en una confirmació més de l’efecte papallona, estava posant en marxa una altre obra d’art, una de carn i ossos, això que en diem una vida humana. Per tot això, llarga vida a l’amic Paul Dhalquist i a la seva obra i a la que sense saber-ho –no es coneixen– va ajudar a posar en marxa a Barcelona.

Anuncis