Etiquetes

, , , , , ,

20121111_cami_de_manlleu_a_torello_05De vegades, l’oncle i jo sortíem dels masos amb la caixa del camió ocupada per un vedell que no parava de bramar, cridant la mare. Una vegada, una vaca irritada pel segrest del fill va foradar la caixa a cops de banya. Un altre cop, aquest per oblidar, una truja va embestir l’oncle, que va quedar cavalcant-la fins que l’animal va entrar en el femer, es va aturar en sec i va submergir l’oncle de caps en aquell fangueig. La mestressa de la casa corria dissimulant el riure amb una ma a la boca i l’altre amb la tovallola, mentre l’oncle maldava per sortir d’aquella basa pudent, regalimant merda semilíquida, entre cabrejat i divertit. Una escena, ja ho he dit, per oblidar. En un d’aquests viatges, un cavall, probablement intuïnt que el duïen a sacrificar, va provar d’escapolir-se per l’estreta escletxa que quedava entre un vell mur de pedra i el camió.

Però en veure una criatura del mas, que s’havia interposat imprudentment davant seu, el cavall va deturar en sec la fugida. Minuts després, l’oncle Joanet acaronava en veu baixa aquell noble animal, tibant amb les seves mans segures la corda d’espart, per fer-lo pujar poca poc a la caixa del camió, cap el seu darrer viatge. A terra, la criatura, plorosa per l’ensurt i els crits, s’arrapava al seu pare, que silenciosament s’acomiadava de l’animal. Va ser la única vegada que vaig veure mullats els ulls d’un d’aquells típics pagesos cerdans, forts, austers, de galtes colrades, boina, camisa blava, xiruques i calces de bellut, mil vegades apedaçades.

ferrant-el-cavall

“Segurament l’animal ha flairat la sentor de la sang del ‘matadero’ i s’ha esverat”, em va dir l’oncle, camí de tornada. Era possible. Els dies de matança, l’escorxador municipal era una piscina de sang. Els matadors, calçats amb botes de goma estossinaven els porcs i sacrificaven els xais amb els seus grosos ganivets; o colpejaven el cap del bestiar gran (bous, vadells, cavalls), amb un mall, esclafant-los el cervell, mentre bocins de carn sortien disparats en totes direccions i un riu de sang s’escolava fins les clavegueres. Potser sí que el pànic d’aquells pobres animals, que posats en filera veien impotents com eren sacrificats un darrera l’altre, quedava d’alguna manera incrustat a la plataforma del camió. “La propera vegada neteja’l millor al sortir de l’escorxador”, em va advertir l’oncle.

No van ser els tristos mugits dels vedells, ni els tendres bels dels xais. Va ser aquell animal segrestat d’un mas cerdà, el cavall sobre el que, instants després d’haver-me dedicat el seu darrer esguard,  s’hi abatria el fatídic mall, el que em va fer mirar des d‘aleshores els animals d’una altra manera. I fins avui.

de Històries de Cal Gitanet.  Alfred Comín i Meya. 2014.

Advertisements