Heus ací un llibre vell i atrotinat, publicat el 1922 per l’Editorial Urania, de Granada. És titula “Antología Universal. Colección de modelos extranjeros y castellanos”. (Segunda Edición reformada) por Juan Tamayo y Rubio. Són quasi 400 pàgines destinades als alumnes d’una asignatura, probablement Lengua i Literatura, atés que l’autor n’és catedràtic, en l’Institut de Jaén, ens diu, “por oposición”.

“Es propiedad de Ignacio Prat García”, ha escrit algú a l’interior de portada. Ara, quasi un segle més tard, res ens suggereix cap d’aquests noms. Potser ja ningú recorda les aules i els pupitres on alumnes i professors van llegir un dia les seves pàgines. Però ens en queda com a mínim un exemplar, aquest, trobat en un  pis de Ciutat Vella, que ara s’ha de buidar. Hi havia viscut unaProxy-Connection: keep-alive
Cache-Control: max-age=0

arella de mProxy-Connection: keep-alive
Cache-Control: max-age=0

tres, quan en el solar d’aquest edifici de la Plaça Vila de Madrid hi havia l’Institut Milà Proxy-Connection: keep-alive
Cache-Control: max-age=0

Fontanals. Quan es van morir, un nou llogater va decidir conservar el que quedava de la vella biblioteca dels mestres però ara ha decidit marxar i la immobiliària l’hi ha demanat que deixi el pis completament buit. Com que la llibreria de vell del barri no els ha volgut ni regalats, el meu veí me’ls ha donat per que els faci una ullada, abans d’enviar-los al contenidor de reciclatge. Hi he trobat entre altres peces la famosa (especialment des que va ser cantada per Paco Ibáñez), Coplas a la muerte del maestre de Santiago D. Rodrigo Manrique:

“Dexemos a los Troyanos,
que sus males no los vimos,
ni sus glorias;
dexemos a los Romanos
aunque oymos y leymos
sus historias.”

Però el que més m’ha cridat l’atenció ha estat aquest tros de cromo, enganxat en una de les seves pàgines. S’hi adivina un jugador de futbol, en un camp molt modest. Tanmateix, sospito que va generar en el seu moment més interès que qualsevol altre contingut de les quasi 400 planes del llibre, només dos de les quals, per cert, estan dedicades a la literatura catalana (incloses en el Capítol XXVIII, que aplega les “Literaturas regionales”).

Jo no sé que n’haguès pensat el senyor catedràtic Juan Tamayo de la presència d’aquest cromo espontani. Segurament l’hagués trobat irreverent, potser un precedent de l’actual fracàs escolar. Però a mí, tot i que no m’agrada massa el fútbol, aquesta aportació anònima m’ha semblat el més entranyable del seu llibre. En certa manera és una manera d’enfotre’s de qui va contribuir a negar als alumnes catalans el coneixement de la seva pròpia cultura.