Etiquetes

, , , , , , , ,

Avançar lentament, penosament, pas a pas. Fred i calor, esforç, cansament, suor… finalment la pujada culmina. Ja està dalt del cim. La recompensa de l’esforç entra per la vista, però envaeix tots els sentits del jove. Llavors se sent lliure com l’àguila, es fon amb l’espai, el cel, la terra, les pedres, respira els núvols, l’aigua…. Han passat 40 anys i  l’excursionista no ha oblidat aquella sensació. L’ajuda a recordar les circumstàncies d’aquell moment màgic de la seva adolescència una foto, en aquest cas una diapositiva feta amb la seva vella Yashica 6 x 6. I ara, ja més que madur, el redescobriment d’altres formes de cultura que la tecnològica, a la que s’ha dedicat professionalment, l’ajuda a conèixer com han interpretat moments similars altres persones, en diferents moments, amb altres òptiques. Un curs amb el professor Malet li va revelar valuoses claus de la mirada dels viatgers anglesos del segle XIX sobre els Alps. I el redescobriment a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès de la pròpia història, de la cultura catalana, tants anys prohibida, amagada, menystinguda o escarnida, li ha aportat també el coneixement de la visió sobre el mateix tema que han tingut altres catalans. Com aquell gran catalanista i conservador que fou  Carles Bosch de la Trinxeria, que en la seva obra Records d’un excursionista, publicada el 1887, descriu la seva ascensió al Puig de Tallaferro. “Feia un dia esplèndid, d’aquells dies de tardor com solen fer per l’estiuet de Sant Martí. Des del cim del Puig de Tallaferro (1.100 metres d’altitud) gaudíem d’una vista encantandora. A la dreta, el golf de Roses, el far de Sant Sebastià, les muntanyes dels Àngels, de Rocacorba, Montseny, la Mare de Déu del Mont, el Puig de Bassegoda, vers l’horitzó, coberts de broma, fins a Puigmal, els nostres Pirineus catalans, tots blancs de neu. A l’esquerra, el Vallespir, el Canigó, la serralada  de les Corberes, els estanys de Salces, de Leucate, tot el golf de Lleó, la corba del qual se segueix, negada en boirosa atmosfera, fins més enllà de Seta. L’aire és tan clar que es distingeixen a alta mar els vaixels que creuen el golf. Les veles llatines dels palangrers que surten de Roses i de Banyuls, semblen volades de gavines. Als nostres peus, l’Empordà, el Rosselló… Quans records desperten aquestes dues belles planures…! Abans, els nostres avantpassats les podien admirar amb orgull des del puig de Tallaferro. Tant a dreta com a esquerra veien només terra catalana. Podien contemplar aquestes fèrtils hortes regades pel Tec i la Tet i aspirar els suaus perfums que la brisa els portava d’aquells jardins catalans…! La província rossellonesa és una germana nostra plena, encara, de records dels nostres reis, de la nostra grandesa…! Se separà de nosaltres amb dolorosa recança; el vencedor imposà les seves lleis i, com nosaltres, sentí parlar un llenguatge que no comprenia…! Pobra pàtria! Records gloriosos de la vellúria, on sou?” Postil.la: Una interessant ressenya de Maria Espelt sobre una nova edició d’aquesta obra (publicada a 1978 per Edicions Brau, de Figueres), remarca “…les ultracorreccions que impregnen la segona edició de Records d’un excursionista, que poden quedar justificades si es té en compte el fabrisme imperant de l’època i l’esforç que s’estava fent perquè la llengua catalana es mantingués ferma…”

Advertisements