Etiquetes

, , , , ,

Festa del tres tombs, Barcelona, 2008.

A la memòria d’una amiga dels cavalls coneguda a Flickr

Hi ha una gent que està enamorada intensament de la vida i precisament per això estima tant els animals. I hi ha qui penja a la xarxa les fotos d’aquest amor, com aquesta dona, la Christine, que tant n’estava dels seus cavalls.

No la coneixes  personalment, per suposat. Però enamorat com ella de la vida, dels animals i de la fotografia, des que la vas descobrir entre tants altres milions de membres de la mateixa xarxa d’intercanvi d’imatges, vas seguint la seva petja a través de les que envia periòdicament.

Passa un cert temps sense saber-ne res i un dia descobreixes que aquella dona tan plena de vida ja no podrà estimar més. “Ha perdut la seva batalla contra el càncer”, diu el missatge del seu company. Ja no veurem doncs noves imatges a la seva galeria, titulada “la que xiuxeuava els cavalls”, i que ara queda com un homenatge pòstum.

Ho sents, és clar, i et poses a llegir els textos que altres membres de Flickr coloquen sota la trista notícia. Són missatges emotius, enviats d’arreu del món per gent que segur que mai ha conegut personalment la Christine.

Veus que aquesta gent que es solidaritza amb el seu marit hi posa el mateix sentiment que hi posaria si la morta fos una de les seves millors amigues. “Que l’amor i la llum t’acompanyin”, escriu un. Segueixes per curiositat aquests comentaris de condol i visites les diferentes galeries corresponents. Com sol pasar a Flickr, d’aquesta  manera trobes altres escenaris, diferents maneres de mirar. I descobreixes obres de qualitat, testimonis que et mostren la sensibilitat artística i humana dels seus autors.

Però és la dedicatoria del propi marit la que et deixa més pensatiu. Christine-my wife-my best friend. “Cristina la meva dona, la meva millor amiga”. Es pot escriure un homenatge més eloqüent?  Tanmateix, quants de nosaltres podríem dir una cosa semblant dels nostres éssers  estimats? I en el cas de tenir la sort de tenir algú al que valorem tant com per dir-li, no ho fem. És una pena, però la majoria de nosaltres esperem a reconèixer-ho quan ja és massa tard. Fins i tot quan ja no ens pot sentir.

Advertisements