Etiquetes

, , ,

Un meu veí, un home molt silenciós que gairebé no parlava amb ningú, ja gran, sortia cada dia a netejar el seu cotxe. Era un model molt passat de moda però el tenia immaculat, com nou de trinca, i els seients conservaven encara la funda original de plàstic. Mai no el va treure a passejar si no era uns quants metres per canviar d’un aparcament a l’altre de la mateixa vorera. Un dia algú va robar-li els quatre seients i l’home, quan va comprovar que ja estaven descatalogats, desolat, va vendre’s el vehicle. Un bon dia aquell home va desaparèixer per sempre més i temps desprès vaig veure que a casa seva ja hi vivia una altre gent. La seva era una manera, urbana, i extrema de veure i viure un cotxe. Jo, que he conegut i disfrutat coses com aquesta vella camioneta de l’oncle Joanet, estic molt més a prop d’aquestes altres màquines. Brutes, velles i plenes de nafres. Però  com les persones del camp, sofertes, treballadores i gairebé com de la família. Aquells automòbils no podien ser confosos de cap manera amb una estatueta de Lladró de mida natural, com pasa amb aquestes capses lluentes de plàstic de nyigui-nyogui que fan ara i que estan concebudes per durar poquet. És molt posible que la màquina fotografiada per l’amic hmboo potser estigui a l’altre extrem però qué voleu, jo la trobo entranyable.

Anuncis