Etiquetes

, , , , , ,

Cal_Cucuru_09_baix_1

La Mercè gairebé cada dia a donar un tomb pel prat i el bosquet per tal de remesar alguna cosa silvestre. Xicoies per als conills, i una mica d’herba o carcs, que es feien bullir i es donaven als porcs. Aquest menjar que es trovaba als camps, als prats i a la vora dels camins es combinava amb blat de moro i forment, que es comprava a una botiga del barri de l’estació. “Ara ja no en venen tant, és clar, perque hi ha pocs pagesos, pero sempre queda algun que altre galliner”, diu la Mercè.
Al bosc també hi havia pinyes seques, que anaven molt bé per encendre el foc, ja que cremaven ràpid si eren ben seques i, de tant en tant ella en remesava un sac. “Pinyons no, perque aquí dalt els pins no en donen”.
Quan arrivaba la temporada, el cistell de la Mercè tambè s’anava omplint amb altres productes dels camps i el boscos. Un dels més gustosos era la carmallola, un bolet que en altres comarques es diuen moixernó i que va molt bé per fer truites i per donar gust als guisats.
Les carmalloles surten al maig seguint una curiosa línia a l’herba dels prats, que fa una mitja lluna o ferradura, que segons la posició del sól es distingeix de la resta de l’herba del prat pel seu color més fosc. Això sí, recorda la Mercè, “s’ha d’anar més llesta que les vaques perque a elles també els hi agraden molt”.
De vegades també hi havien ceps, un rovellons que es crien als arbres blancs, els que tenen la fusta blanca. També són comestibles les mores, que en sortir a la primavera són vermelles i a l’estiu, quan ja han madurat, es tornen negres. Un cop netes, es poden menjar directament o endolcir amb una mica de sucre.
-Hi ha alguna cosa d’aquestes coses silvestres que pugui fer mal al menjar-ne?
-Pots comptar! Això si, cal pensar que totes les masses piquen, avisa la Mercè.
També el seu germà, el Meragildo, hi posava el seu gra de sorra. Sovint, quan plegava de la seva feina redreçava cuidadosament els claus de les fustes que cremaven al puela, per rovellats que fossin. També apartava i adovaba els forrelats i les velles frontises de les portes, que servien per fer tanques i gàbies pels conills. Res es llençava i encara que una cosa no es poguès adobar avui, ja es faria més endavant. “Mai sabem quan ho farem menester”, deia el Meragildo.
Llavors aquests costums semblaven indigns dels senyors, és clar. Avui els seus nets universitaris en diuen ecologia i sostenibilitat, dos conceptes teòrics de gran prestigi acadèmic. Però llavors, vestida amb les seves modestes robes de treball, un devantal gris, unes espardenyes foradades i armada del seu cabas i un pal com a bastonet, la Mercé les practicava amb tota la dignitat. Tal com corresponia a una activitat que tradicionalment havia ajudat a subsistir als éssers humans d’aquesta part del Pirineu, especialment en èpoques en les que no era gens fàcil aconseguir-ho. “La mare ens va ensenyar de ben petits a conèixer cada planta i saber-la aprofitar”, afegeix la Mercè.

Anuncis