Malgrat la dura feina dels homes de la casa, segurament la seva vida no era tan sacrificada com ho va ser la de meva mare. La Margarida s’encarregava de manegar aquella casa, amb deu i, de vegades, onze persones. La mare anava a rentar un cop o dos per setmana al Rec de Sant Agustí. De fet, a Puigcerdà ja existien els safarejos municipals, però ella preferia anar a rentar al rec, que tenia l’aigua corrent i per tant era més neta.
Portava els vestits de tota la familia i, un cop cada dos setmanes, la roba dels llits. Posava la roba en un cove i agafava el barquet, que era una caixa de fusta que s’obria pel mig i es posava a terra, amb un coixinet de plumes o de llana, damunt del qual s’hi agenollaven les dones. De vegades, prèviament es feia la bugada perque els llençols i la roba interior del homes quedés més blanca. S’escalfava en el puela un bugader de zenc i en un coixinet s’hi posava la cendra, damunt de la qual es posava una tapadora plena de foradets, amb un canó pel que brollava l’aigua quan bullia i que amb la qual s’estovaba la roba mitja hora o una mica més. Aquesta aigua feia de llexiu i deixava la roba més blanca. Després es portava al rec on es rentava fregant-la contra les lloses, unes pedres primes que colocades al marges del rec. Després s’aclaria, s’aixugava i es duia a casa, on s’estenia perque s’assequés. Un cop seca s’havia de allissar sobre el post o la taula amb les planxes, que aleshores eren de ferro i que s’escalfaven damunt del puela. Es planxava la gira, és a dir el cobrellit, les camises, la roba interior i la de muda.
Com que de tant usar-los s’esparrecaven sovint, els vestits, especialment les granotes i les calces de vellut, s’havien de sargir periódicament. Aquesta feina la feia un dona del poble, que és guanyava la vida apedaçant amb amb restes de roba vella. Un cop enllestida, la roba es plegava, es guardava a l’asmari, i de vegades s’hi posava una mica de naftalina per tal de que no s’arnès. Sobretot les peces que no es feien servir gaire, com els llençols més bons, de fil, que es solien reservaer als malalts perque aquest teixit no enceta tant la pell de les persones.
Aquestes feines s’havien de fer tot l’any. Tant l’estiu a ple sol com a l’hivern, en el que més d’un cop la mare havia de trencar el glaç del riu per poguer rentar. I sempre sense descurar el menjar de tots, fins i tot quan ella estava prenyada.
–Havia de ser molt dura la seva vida.
–Sí, però se’n sortia. Ara, que el que va haver de treballar només ho sap ella.

Advertisements