Com tothom sap, antigament la cuina no era aquest aplec d’electrodomèstics que és avui. Generalment, la cambra principal d’una casa era la que tenia la llar de foc, d’aquí que la paraula llar sigui sinònim d’habitatge. Una manera tradicional de cuinar es basava un foc sobre el terra del pis, demunt del qual es penjaven les olles i els perols d’unes cadenes dites clemàstecs.
A finals del segle XIX o el més tard a principis del XX, i com tantes altres families de la Cerdanya, els de Can Gitanet van comprar un puela (adaptació del francès poêle, estufa), probablement a Bourg Madame, a la la ferreteria d’en Roger, que era un dels llocs on el de Puigcerdà es firaven aquests productes del país veí.
La Mercé així ho creu perque sempre, ja de ben petita, havia vist aquell mateix objecte a la casa del carrer Miquel Barnades, aixoplugat sota la gran xemeneia d’obra, on no era difícil tacar-se de sutja, tot sia dit.
El puela era un estri de ferro colat amb quatre potes que imitaven les d’un lleó amb urpes, o potser d’una bèstia mitològica. Sobre l’antiga llar de foc basada en la ximeneia, aquest aparell amb tapa tenia diversos avantatges: era més cómode de manegar i de netejar, la combustió quedava dins seu i com que les groses parets de ferro colat acumulaven la calor, també feia d’estufa i estalviava combustible.
Aquests puela tenia la seva pròpia xemeneia, un tub de llauna recremada que sortia del seu darrera i que canalitzava el fum per la xemeneia de la casa, fins eixir pel llosat.
Una plataforma circular giratòria tapava la seva part superior, que tenia quatre forats, un per cada olla. Es podia triar el recipient que es volia fer escalfar girant la plataforma fins posar aquesta olla sobre el foc. També es podien cobrir les forats de la plataforma superior del puela amb unes anelles de ferro de diferents tamanys, ja sigui per ajustar al forat pots més petits o tapar els forats completament sense haver-hi cap recipient. A un costat del puela hi havia un forn més gran i a l’altre un de més petit. Al seu devant hi havia una tapa que controlava la força de la combustió i sota de la mateixa s’hi trobava l’escalfapeus, que era una plataforma amb els costats arrodonits i sobre la que es podien recolzar els peus, ja sigui per reposar una mica o per matar l’estona mentre es burxava amb un ferro entre les reixes, per tal de que les brasses caiessin al dipòsit de les cendres.
Periòdicament aquest dipòsit es treia i el seu contingut acabava al fems de l’hort, i és que encara que ningú parlava llavors d’ecologia, el cas es que en aquella economia domèstica és reciclava pràcticament tot.
En aquell casalot gran i fred, Cal Gitanet de Puigcerdà, el puela era la única estufa, però com que Meya d’aleshores eren més soferts que els seus actuals descendents, ningú s’en queixava massa. De fet, la Mercé obria sovint les finestres de bat a bat en ple hivern, i més d’un cop l’havíen vist llevar-se descalça per anar a la cuiva i obrir l’aixeta. I és que calia fer-ho cada nit perque en sortís un rajolí tota la nit i d’aquesta manera s’evitava que es glacès l’aigua i que es reventissin les canonades. Pero si la Mercé semlbava no tenir mai fred, els seus nebots que no hi eren acostumats agafàven uns costipats de campionat.
Per sort per ells, aquell puela de Cal Gitanet era encés gairebé de nit i de dia, devorant tones de llenya de pi, que els germans de la Mercé que treballaven de llenyataires als boscos de Saltegat portaven en els seus carros. De vegades també l’omplien de lignit, un carbó que treien de les mines de Das i que també portaven amb carro.
Cada matí es burxaven les cendres del puela per tal de revifar les flames. Si ja estaven apagades del tot, no quedava més remei que anar a la quadra, on s’hi guardaven els troncs asserrats, agafar els que tenien més tanys o amb reïna i fabricar-ne uns quants escardills. Amb aquestes estelles fines de fusta, que la tieta tallava hàbilment amb una picassa petita, i una mica de paper s’encenien les primeres guspires per fer l’esmorçar i el dinar.
Per la nit al puela s’hi feia bullir la llet, que s’anava a buscar a Cal Vaca, una lleteria del Pont de San Martí. Llavors això de la pasteurització no es portava i la llet, si no es bullia es feia ràpidament mal bé. A canvi era molt bona, tot i que el café amb la qual la Mercé la barrejava ja no ho era tant i s’hi escolava més marro del que els paladars d’avui podrien soportar.
A més de cuina i estufa, el puela prestava encara altres serveis. S’utilitzava per a obrir les anous, per fer-hi coure directament sobre el ferro les rostes de porc, que juntament amb un troç de pa i un glop de vi, eren el mos preferit de les families ceretanes. També era un avatpassat de la televisió.
Això era perque al seu entorn, i a redòs de l’escalforeta del ferro roent, les dones i la mainada escoltaven les històries nocturnes, els famosos comptes de la vora del foc que explicaven les velles del barri, que gairebé sempre giraven sobre fets del passat i els personatges més célebres de la comarca. Mentre a fora bufava amb força el torb, a la claror insegura d’una lampara de carburo desfilaven les històries del Carlí, del Descordat de Llivi, de La Flor de Maig, contalles de d’enamorats desgraciats, de remeieres infal.libles, de llamps assasins de bestiar, de passadissos subterranis entre castells, de tresors amagats pels moros, de contrabandistes, de bruixes, de maleficis, de pagesos fets d’una sol peça…
I el que són les coses, la televisió i el progrés van matar el puela, com aquest havia matat la vella llar de foc, però ara que la tieta Mercé es gran i viu a la residència de Puigcerdà, la televisió l’aburreix, al igual que la jovent, que cada cop més prefereix navegar per Internet.
Però en aquells anys, aquelles històries que els més vells repetien una i mil vegades a les nits d’hivern, sempre es feien curtes i massa aviat arribava l’hora d’anar a dormir.
–Canalla, ha arribat l’hora d’anar a jeure, –deien els germans de la Mercé quan arrivaben a casa.
–Els porcs jeuen, les persones dormen, contestava la Mercé , per tal de que els seus nebots s’eduquessin com calia.
Aquests, és clar, preferien dir jeure o, com a mínim, clepar, però això era el de menys. Aquelles històries els fascinaven i no en tenien mai prou però el que els feia pànic de debó era el fred que els esperava a les seves cambres. Lluny de la protecció calorífica d’aquella mena de bestiola amiga, aquell estri de ferro colat que duia una marca de fábrica: Courtot Aine Dole Jura. Segurament, el fabricant de Dole, aquesta villa del Jura, de la regió del Franc Comtat, a l’est de França, on per cert va nèixer Louis Pasteur, tenia en aquells nens de la Cerdanya una clientela tan entusiasta i fidel com poques.

Anuncis