merce_i_novio1.gif

El carrer Miquel Barnades no és ni de bon tros el carrer principal de Puigcerdà. Potser perque és més estret i tranquil que altres, algú va pensar que era el més addient per retre un homenatge a un dels homes més savis de Puigcerdà, que al cap i a la fi, només era un botànic del segle XVIII, l’autor, entre altres obres, de Principios de Botánica, que va ser la primera obra d’aquest tipus que es va publicar a Espanya (a 1767), i va arribar a ser director del Jardín Botànico de Madrid. Tal vegada no va ser gents un acte de menyspreu per tractar-se d’un home de ciència, sino una premonició de que aquell carrer, menys envejat, no li pendria ningú. Altres carrers i places, més importants ja han canviat el nom vàries vegades. Especialment després de la guerra, que el carrer NNN es va dedidar a José Antonio, el fundador de la Falange Espanyola i que amb la democracia es va rebateixar com NNNN.

 

Carrer Miquel Barnades de Puigcerdà

Carrer Miquel Barnades de Puigcerdà

El cas es que Cal Gitanet estava a la cantonada de Miquel Barnades amb Miquel Cosp, on ara hi la l’Hostal Cerdanya, i allà vivien la Mercé i la seva famílía. En aquella casa, a la posguerra, com entantes altres, una prioritat per a la supervivència passava per no estirar més el braç que la màniga.
– Tot i que la vida era més barata que ara, anávem molt justos. Llavors de pessetes a les famílies no n’hi havien i tot i així s’estalviava sempre que es podia”. –I doncs com ho fei-ho? –Si podíem passar amb deu pessetes no en gastàvem pas onze. No passaven gana, perque de trumfes a l’hort no es faltaven, pero d’acompanyament sovintejava una arengada. –Tambe se’n deien “guardia civils”, i per un parell de pessetes les compràvem a la botiga de devant de casa, la del Celso Llopart, el taxista del poble.
-Aquest home tenia un Citröen negre i estava casat amb la Paquita. Em penso que venien de Manlleu i dels dos fills que tenien, un és el Joan Llopart, que amb la democràcia va ser alcalde de Puigcerdà per les llistes de Convergència Democràtica. La botiga dels seus pares estava al carrer Miquel Barnades, on també hi havia la taberna que duien el Josep Serra i el seu germá, i que encara es diu La Vinícola.
–Ja me me n’enrecordo, li dic a la tieta. Llavors els grans enviàveu els menuts a omplir el porró, o sia, a comprar un litre de vi. I hi havia qui deia que aquell vi ja no calia rebaixar-lo amb aigua, perque d’un bocoi de vi en sortien dos.
–Sí, però tot i així, el cert és que més d’un dia i més de dos, en Josep Serra tenia que acabar fotent algun client a jeure a la vorera. I mira que a l’hivern al carrer fotia un fred que pelava! Entre els clients que aixecaven massa sovint el porró, es a dir que com es deie aleshores, “ximaven” més, la Mercé recorda en Tadeu, que era mosso de pagès i germá de la seva bona amiga, Piedad. La casa d’aquests veïns del carrer Miquel Barnades tenia les parets mitgeres entre la botiga de queviures del Celso i la Vinícola. Més amunt hi vivia també la Mansiona; la Rodrigues, a qui deien la desanaigadora, perque s’encarregava de sanar els nens que emmalaltien a causa dels gelos reçant un parenostre.
–No n’era pas de sanaire ni de bruixa. Només que tenia un do i no cobrava pas res per fer-ho. El cas es que la canalla es guaria.
Com a mínim, així ho pensaven els demés, així que de parenostres a la Desanaigadora la hi tocava resar-ne molts, perque aquella mainada tenia molts més gelos que no pas joguines. També hi havia la Pasquala, a la mestressa de cala Pascoleta, que havia estat llevadora; els de Cal Quimón, amb les seves tres filles, que també eren amigues seves. I la Domingues, que era molt rabïuda i que es feia molt poc amb els seus veïns.
En aquell ecosistema, a cavall entre el món pagès i l’urbà de la vila, les portes de la casa no es tancaven amb clau. Era freqüent que els amics i la gent de confiança entressin de visita a casa sense anunciar-se ni tocar el timbre, ni el repicó que no n’hi havia gaires. Aquesta confiança es devia a que els robatoris eren aleshores una cosa quasi desconeguda. Quasi perque un cop va entrar algú, potser un forater, i es va endur de l’armari un tratjo de l’avi, que ja era mort. D’aquella malifeta la gent s’en feia creus.
De nit però, i un cop que tots els de casa havien entrat, es pasava la balda i, com deien, es clavava la porta, és a dir, es tancava el pany amb la clau. Els gats, que juntament amb la mainada eren els altres protagonistes del carrer, no tenien aquesta obligació perque totes les portes tenien la corresponent gatera.
gatera_b.jpg
Malgrat que avui és un carrer més aviat tranquil, en aquells anys 40 i 50 del segle XX el recorrien personatges de tota mena, i alguns certament no passaven desapercebuts. Com els transportistes, que anaven substituïnt els carros de cavalls per sorolloses camionetes per portar els bocois a La Vinicola; el cadiraire, que anunciava a crits la seva activitat, la d’adobar cadires; el pelletaire, que comprava pells de conill i de talpes, i que cantava “si pellots no hi han, pellotaire, pellotaire, si pellots no hi han, pallotaire s’anirà”, amb la mateixa musica que la cançó dels gegants del Pi. L’esmolet feia servir un petit xilòfon i les mestresses baixaven els ganivets i els trinxants perque els deixes ben esmolats; o el pregoner, que anava repetit missatges com “es fa saber que avui, dijous, hi haurà sardina fresca a Cal Barretina!”.
Llavors a Puigcerdà, hi havien truites de riu i a l’estany es pescava alguna carpa, però de peix de mar només s’en podia comprar un cop a la setmana i no sempre a la botiga de Cal Barretina.
A la canalla, tots aquests personatges, i altres com el Carlí, un home que no hi tocava gaire i que anava ple de comdecoracions –en realitat eren xapes d’embutit–, els semblava persones més importants que no pas els militars, els guàrdies civils o els capellans, que en els carrers i places importants omplien a la posguerra els actes oficials i les processons. Es molt possible que en Miquel Barnades ho hagues trobat lògic. Ell, 200 anys enrera, tot i que era el metge del rei Carles III, va posar tot l’entusiame a això d’herboritzar. Malgrat tenir un carrer i al fet de que el cèlebre José Celestino Mutis, va dedicar-li una d els seves troballes, el gènere Barnadesia, de la familia de les Compostes, a Puigcerdà no el coneix pràcticament ningú. És clar, no era un fubolista!

Anuncis