Etiquetes

, , , , ,

Quan els nacionals van entrar, ja no ens quedava res. Estàvem a la ruina i a més, als meus germans, no els van pas deixar tornar de seguida a casa. Quan ho van poder fer es van posar a treballar allà on van poguer. És a dir, que la guerra ens va convertir d’amos a mossos.
En un primer moment, l’Isidre va entrar a treballar de sereno, el pare i dos germans a la brigada de l’ajuntament el tiet Eugeni a la Fecsa i el Joanet a la botiga de colonials del Paco el Cameles. Les dones de la casa ajudàvem a l’economia anànt a servir.
Com que a la posguerra tot estava racionat, els joves passavem la frontera a camp a través i d’amagat per La Granota, cami d’Ager, a buscar pa. Els carrabiners francesos i els guardies civils espanyols solien fer els ull grossos o es conformaven a amenaçarnos cridant-nos que la propera vegada ens pendrien el menjar que portàvem. En aquestes caminades, que es feien en una hora i mitge per anar i un altre tant de tornar, més d’un cop varem tenir un ensurt. Una vegada, en saltar un prat una vaca ens va enfilar a tota velocitat en direcció nostre i al fugir vam acabar caient de cul a una acèquia. Llavors vem veure que no estàvem sols. Els guàrdies, que estaven amagats a uns quants metres, s’estaven pixant de tant riure.

En aquells temps anávem molt justos tot, però de fam no en vam passar. A ciutat les coses estaven pitjor i totohom que podia enviaba als seus familiars que havien emigrat a Barcelona trumfes, embutits i altres queviures. Aquells sacs de patates, que un cop rebuts solien emmagatzemarse sota el llit perque no grillessin, i aquells embutits eran a ciutat un gran tresor. 

 

 

Advertisements