arriba_el_dinar_al_bosc.gif

Ningú es mor de fam si sap manejar un magall, un tallant o una picassa.
Els herois. Prudenci Bertrana

L’empresa familiar dels Meya de Puigcerdà també tenien uns carros més grossos, que s’utilitzaven principalment per carregar llenya i portar-la a la serradora. Com que les càrregues de pins eran menys compactes que les de carbó i sorra, els cavalls podien portar més embalum i per aixo es feien servir els carros més grans.
Cada dos o tres d’anys, explica la Mercé, l’Ajuntament de Puigcerdà possava a subhasta la neteja del bosc de Saltegat. Llavors, quan arribava la primavera i els dies es fan més llargs, el meu pare i el mosso, que era en Salvador Aguilar, de cal Moreno, també de Puigcerdà i que tenia dos filles i un fill. Elles es van casar amb dos membres del comité de la FAI, que eren forasters, i el fill, va morir a la guerra. Juntament amb els meus germans Meragildo i Eugeni marxaven al bosc tres o quatre dies seguits i per dormir és refugiaven a una barraca del Malniu.
La seva feina era la de tallar els pins que abans el forestal havia assenyalat amb una marca per tal d’esclarissar periòdicament el bosc. A més de les picasses de diverses mides, dos o tres de llums de carburo i les mantes, s’hi emportaven un parell de pans de tres kilos, de farina de blat que compràvem a Cal Quintana, que després de la guerra es va convertir en Cal Cadefau, el forn del carrer Ramón Cosp. També duien en un parell de cistells tapats un parell de botes groses de vi, embutits, especialment ‘llinganissa’, butifarra blanca i negra, cap de porc i falda de moltó per fer l’escudella. El pare posava l’olla a coure al foc un parell d’hores, primer la carn d’olla, i quan havia bullit un xic, possava la butifarra negra i la blanca i la carn de moltó. I com que deuïen l’escopeta, si caçaven algun conill o una llebra docs també la guissaven. Les guilles no, que no són bones per a menjar.

Una part de les destrals de Cal Gitanet

Una part de les destrals de Cal Gitanet

L’estada al bosc s’’aprofitava també per remesar altres productes útils per la família. Si l’any anava bé de pluges es collien força bolets, especialment rovellons i peus de rata. S’hi havien casat alguna llebre famella procuraven seguir-li el rastre fins al cau per agafar les cries, que es posaven en una gabia i amb el temps acabaven a l’arros o guissats. I fins i tot s’aprofitava la pell, que la tieta Mercé arrencava del conill acabat de matar d’un fort cop al clatell. Marxants com el Joan de les Pells, les compraven i venien. Al bosc també s’hi collia farigola, que servia per fer-ne sopes i de medicina. Per exemple per guarir petites ferides i molésties al ulls; ginesta i altres herbes silvestres. Quan tornaven al vespre estaven reventats però contents per no haver perdut el temps. S’havien ben merescut l’àpat que els esperava a Cal Gitanet, que hagués pogut ressucitar un mort. Si havien estat a les parts més ombrívoles del bosc, on la neu i el gel no s’havien fos, abans de seure a taula la Mercé i la seva mare els feien posar els peus calçats en un perol d’aigua ben calenta. D’aquesta manera es fonia el glaç dels cordons i es podien treure les botes.

 

Aquesta activitat de transportistes i llenyataires va durar fins a la guerra. Quan aquesta va esclatar, els carros i les bésties van ser col.lectivitzades per la CNT, i els quatre germans mascles de la Mercé varen ser mobilitzats al servei de la República.
El tiet Eugeni, el segon dels germans, tenia 21 anys i entrava en quintes, de manera que quan va esclatar la guerra van cridar-lo el primer. Després van venir la lleva del Meregildo, que amb 23 anys ja havia fet la mili. L’ordre de mobilització va arribar a continuació al tercer, l’Isidre, i encara va haber de fer-se soldat el Joanet, amb la anomenada “quinta del biberon”, amb 18 anys justos. Amb la seva marxa s’acabava la seva joventut, etapa en la que van haver de d’acomplir amb el mateix treball dur i responsabilitat que els homes grans.

Anuncis