Els bombers de Puigcerdà a mitjans o finals dels anys 60

A les diverses tasques que feia l’oncle Meragildo, repartir la carn de l’escorxador per les botigues de la vila, treure la neu dels carrers amb una pala arrossegada per un cavall, tenir cura de l’hort i els animals i tantes i tantes altres, s’hi afegia la de voluntari en el Cos de Bombers de Puigcerdà. Quant arribava la notícia de que es calava foc a alguna casa o a un mas es feia sonar la sirena del campanar i els bombers anaven corrents al quarter que tenien al Filato. D’allà marxaven dalt dels vehicles contraincendis a apagar el foc.

 

Aprofitant els productes silvestres

La Mercè gairebé cada dia a donar un tomb pel prat i el bosquet per tal de remesar alguna cosa silvestre. Xicoies per als conills, i una mica d’herba o carcs, que es feien bullir i es donaven als porcs. Aquest menjar que es trovaba als camps, als prats i a la vora dels camins es combinava amb blat de moro i forment, que es comprava a una botiga del barri de l’estació. “Ara ja no en venen tant, és clar, perque hi ha pocs pagesos, pero sempre queda algun que altre galliner”, diu la Mercè.
Al bosc també hi havia pinyes seques, que anaven molt bé per encendre el foc, ja que cremaven ràpid si eren ben seques i, de tant en tant ella en remesava un sac. “Pinyons no, perque aquí dalt els pins no en donen”.
Quan arrivaba la temporada, el cistell de la Mercè tambè s’anava omplint amb altres productes dels camps i el boscos. Un dels més gustosos era la carmallola, un bolet que en altres comarques es diuen moixernó i que va molt bé per fer truites i per donar gust als guisats.
Les carmalloles surten al maig seguint una curiosa línia a l’herba dels prats, que fa una mitja lluna o ferradura, que segons la posició del sól es distingeix de la resta de l’herba del prat pel seu color més fosc. Això sí, recorda la Mercè, “s’ha d’anar més llesta que les vaques perque a elles també els hi agraden molt”.
De vegades també hi havien ceps, un rovellons que es crien als arbres blancs, els que tenen la fusta blanca. També són comestibles les mores, que en sortir a la primavera són vermelles i a l’estiu, quan ja han madurat, es tornen negres. Un cop netes, es poden menjar directament o endolcir amb una mica de sucre.
-Hi ha alguna cosa d’aquestes coses silvestres que pugui fer mal al menjar-ne?
-Pots comptar! Això si, cal pensar que totes les masses piquen, avisa la Mercè.
També el seu germà, el Meragildo, hi posava el seu gra de sorra. Sovint, quan plegava de la seva feina redreçava cuidadosament els claus de les fustes que cremaven al puela, per rovellats que fossin. També apartava i adovaba els forrelats i les velles frontises de les portes, que servien per fer tanques i gàbies pels conills. Res es llençava i encara que una cosa no es poguès adobar avui, ja es faria més endavant. “Mai sabem quan ho farem menester”, deia el Meragildo.
Llavors aquests costums semblaven indigns dels senyors, és clar. Avui els seus nets universitaris en diuen ecologia i sostenibilitat, dos conceptes teòrics de gran prestigi acadèmic. Però llavors, vestida amb les seves modestes robes de treball, un devantal gris, unes espardenyes foradades i armada del seu cabas i un pal com a bastonet, la Mercé les practicava amb tota la dignitat. Tal com corresponia a una activitat que tradicionalment havia ajudat a subsistir als éssers humans d’aquesta part del Pirineu, especialment en èpoques en les que no era gens fàcil aconseguir-ho. “La mare ens va ensenyar de ben petits a conèixer cada planta i saber-la aprofitar”, afegeix la Mercè.

La postguerra

Quan els nacionals van entrar, ja no ens quedava res. Estàvem a la ruina i a més, als meus germans, no els van pas deixar tornar de seguida a casa. Quan ho van poder fer es van posar a treballar allà on van poguer. És a dir, que la guerra ens va convertir d’amos a mossos.
En un primer moment, l’Isidre va entrar a treballar de sereno, el pare i dos germans a la brigada de l’ajuntament el tiet Eugeni a la Fecsa i el Joanet a la botiga de colonials del Paco el Cameles. Les dones de la casa ajudàvem a l’economia anànt a servir.
Com que a la posguerra tot estava racionat, els joves passavem la frontera a camp a través i d’amagat per La Granota, cami d’Ager, a buscar pa. Els carrabiners francesos i els guardies civils espanyols solien fer els ull grossos o es conformaven a amenaçarnos cridant-nos que la propera vegada ens pendrien el menjar que portàvem. En aquestes caminades, que es feien en una hora i mitge per anar i un altre tant de tornar, més d’un cop varem tenir un ensurt. Una vegada, en saltar un prat una vaca ens va enfilar a tota velocitat en direcció nostre i al fugir vam acabar caient de cul a una acèquia. Llavors vem veure que no estàvem sols. Els guàrdies, que estaven amagats a uns quants metres, s’estaven pixant de tant riure.

En aquells temps anávem molt justos tot, però de fam no en vam passar. A ciutat les coses estaven pitjor i totohom que podia enviaba als seus familiars que havien emigrat a Barcelona trumfes, embutits i altres queviures. Aquells sacs de patates, que un cop rebuts solien emmagatzemarse sota el llit perque no grillessin, i aquells embutits eran a ciutat un gran tresor. 

 

 

El treball al bosc

Ningú es mor de fam si sap manejar un magall, un tallant o una picassa.
-Els herois. Prudenci Bertrana

L’empresa familiar dels Meya de Puigcerdà també tenien uns carros més grossos, que s’utilitzaven principalment per carregar llenya i portar-la a la serradora. Com que les càrregues de pins eran menys compactes que les de carbó i sorra, els cavalls podien portar més embalum i per aixo es feien servir els carros més grans.
Cada dos o tres d’anys, explica la Mercé, l’Ajuntament de Puigcerdà possava a subhasta la neteja del bosc de Saltegat. Llavors, quan arribava la primavera i els dies es fan més llargs, el meu pare i el mosso, que era en Salvador Aguilar, de cal Moreno, també de Puigcerdà i que tenia dos filles i un fill. Elles es van casar amb dos membres del comité de la FAI, que eren forasters, i el fill, va morir a la guerra. Juntament amb els meus germans Meragildo i Eugeni marxaven al bosc tres o quatre dies seguits i per dormir és refugiaven a una barraca del Malniu.
La seva feina era la de tallar els pins que abans el forestal havia assenyalat amb una marca per tal d’esclarissar periòdicament el bosc. A més de les picasses de diverses mides, dos o tres de llums de carburo i les mantes, s’hi emportaven un parell de pans de tres kilos, de farina de blat que compràvem a Cal Quintana, que després de la guerra es va convertir en Cal Cadefau, el forn del carrer Ramón Cosp. També duien en un parell de cistells tapats un parell de botes groses de vi, embutits, especialment ‘llinganissa’, butifarra blanca i negra, cap de porc i falda de moltó per fer l’escudella. El pare posava l’olla a coure al foc un parell d’hores, primer la carn d’olla, i quan havia bullit un xic, possava la butifarra negra i la blanca i la carn de moltó. I com que deuïen l’escopeta, si caçaven algun conill o una llebra docs també la guissaven. Les guilles no, que no són bones per a menjar.

Una part de les destrals de Cal Gitanet

L’estada al bosc s’’aprofitava també per remesar altres productes útils per la família. Si l’any anava bé de pluges es collien força bolets, especialment rovellons i peus de rata. S’hi havien casat alguna llebre famella procuraven seguir-li el rastre fins al cau per agafar les cries, que es posaven en una gabia i amb el temps acabaven a l’arros o guissats. I fins i tot s’aprofitava la pell, que la tieta Mercé arrencava del conill acabat de matar d’un fort cop al clatell. Marxants com el Joan de les Pells, les compraven i venien. Al bosc també s’hi collia farigola, que servia per fer-ne sopes i de medicina. Per exemple per guarir petites ferides i molésties al ulls; ginesta i altres herbes silvestres. Quan tornaven al vespre estaven reventats però contents per no haver perdut el temps. S’havien ben merescut l’àpat que els esperava a Cal Gitanet, que hagués pogut ressucitar un mort. Si havien estat a les parts més ombrívoles del bosc, on la neu i el gel no s’havien fos, abans de seure a taula la Mercé i la seva mare els feien posar els peus calçats en un perol d’aigua ben calenta. D’aquesta manera es fonia el glaç dels cordons i es podien treure les botes.

 

Aquesta activitat de transportistes i llenyataires va durar fins a la guerra. Quan aquesta va esclatar, els carros i les bésties van ser col.lectivitzades per la CNT, i els quatre germans mascles de la Mercé varen ser mobilitzats al servei de la República.
El tiet Eugeni, el segon dels germans, tenia 21 anys i entrava en quintes, de manera que quan va esclatar la guerra van cridar-lo el primer. Després van venir la lleva del Meregildo, que amb 23 anys ja havia fet la mili. L’ordre de mobilització va arribar a continuació al tercer, l’Isidre, i encara va haber de fer-se soldat el Joanet, amb la anomenada “quinta del biberon”, amb 18 anys justos. Amb la seva marxa s’acabava la seva joventut, etapa en la que van haver de d’acomplir amb el mateix treball dur i responsabilitat que els homes grans.