Com era d’esperar, els germans Meya Toses no van guanyar cap medalla a la guerra, ni ho van intentar. De fet, el tiet Isidre va agafar-se un permis sense tenir-lo i, juntament amb un company seu, van marxar tranquil.lament a Puigcerdà. A la Collada de Tosses però, la Guàrdia Civil els va detenir. Al soldat que l’acompanyava, que festejava amb la filla d’un sargent de carrabiners, el varen alliberar.
A l’Isidre el van portar detingut a Puigcerdà, acusat de desertar. D’allà va anar a parar al castell de Montjuïc de Barcelona i malgrat algunes gestions d’un parell de delegats de la UGT de Puigcerdà, al.legant que el detingur tenia tres germans al front, s’hi va haver d’estar pres nou mesos. Si bé no van escoltar aqusetes raons, tampoc el van castigar més severament i finalment el van dur al cap de concentració del Vallès.
Amb l’entrada dels franquistes, el van alliberar i com que havia estat detingut pel govern de la República, els del Requetè de Puigcerdà el vàren afiliar, el van donar l’uniforme amb la boina roja i després va començar treballar de sereno a l’Ajuntament de Puigcerdà.
–L’Isidre era tant del Requetè com tu o com jo, diu la Mercé.
–De fet, afegeix, els seus germans se n’enfotien posant-li la boina roja sobre la tapa de la comuna, que era de fusta i també rodona. Això és clar, sempre d’amagat, perque els guanyadors de la guerra no s’estava de bromes. Quan l’Isidre Meya es va casar amb la Núria Gómez, el matrimoni se’n va anar a viure a Ripoll, a treballar a la fàbrica de filaturas Fisena de Ripoll. Llavors va ser denunciat per un veí, que per enveja l’acusava de haver sigut roig durant la República. Els del Requeté de Puigcerdà ho van desmentir i el fals denunciant va estar a punt d’acabar ell mateix a la presó.
El tiet Eugeni va anar a parar a Guadalajara, al front de Madrid, el tiet Meragildo a l’Ebre, i el tiet Joanet de xòfer amb un vehicle d’un militar destacat. Quan va acabar la guerra, els nacionals van tornar a reclutar a l’Eugeni, ara al servei de l’exèrcit de Franco, de manera que el seu perìode militar va durar més de cinc anys.
El tiet Meragildo, quan va acabar la guerra, va passar la frontera amb la seva columna i va acabar en un camp de concentració de l’Ariege. L’oncle de Salses el va ara a buscar. Aquest home s’havia casat amb la Matilde Tosas i Bordanova, una dels vuit germans de la meva mare Margarida. I per cert, una de les seves dues filles, la Mimi, era intèrpret de rus i volia marxar a treballar a l’Embaixada francesa a Moscou. Com que els pares no la van deixar marxar de cap manera es va fer mestre a Salses.
El Meragildo va estar a Salses un any, ajudant a conrear les vinyes i l’hort dels oncles i passat aquest temps va voler tornar a Puigcerdà i els oncles el van dur a la frontera. Un cop a la banda espanyola, els militars franquistes el van reenviar a un batalló de treballadors a Larache,un ciutat del Marroc, que llavors era un protectorat espanyol.
Els pares es van enterar i varen anar a buscar un aval als personatges de Puigcerdà que havien quedat amos de la situació amb l’entrada del nacionals. Ells van certificar que en Meragildo era un “treballador seriós, que no havia fet mai mal a ningú”. Però aquests certificats no el van salvar de possar tot un any a Larache.
En total, el tiet Meragildo va fer tres serveis militars. El primer a l’any 1934, en un regiment que va participar a les ordres del general Batet contra l’aixecament catalanista d’en Francesc Macià. Després va fer la guerra al servei de la República Espanyola, del 1936 al 1939. I a l’any 41 tornava a Larache, ara castigat pels franquistes per haver obeït les ordres del govern de la República. És a dir, que va estar més de set anys de soldat, sempre sense cobrar i encara castigat per haver respectat la llei vingent.
–I encara li havien de enviar menjar nosaltres, afegeix la Mercé.
Hola,
No sé expresar l´emoció que sento en aquests moments. Em dic Jordi Meya, l´Isidre Meya va ser el meu avi, el marit de la Núria Gómez Valiente.
Recordo amb molta anyorança els estius que vaig passar a Puigcerdà a la casa de ¨Cal Cucuru amb els germans del meu avi, la tieta Mercè inclosa¨. Quan tenia vacances a l´escola, el meu avi em portava a Puigcerdà desde Ripoll amb el tren. Allà hi passava unes setmanes, dormia a casa del tiet Joanet i de vegades a Cal Cururu. Tinc imatges grabades a la memòria que mai se´m oblidaràn, el tiet Meragildo, el tiet Eugeni, la tieta Merçè… M´enrecordo perfectament de la gran col-lecció de llibres de l´Agatha Christie, de la vella cuina de fusta, del galliner, etc…
Sens dubte varen ser grans moments de la meva vida que guardo amb gran anyorança i estimació.
No sé qui ets, segurament ets familiar meu. Sius plau, posa´t en contacte amb mi perquè et voldria agraïr personalment el que has escrit en aquest blog. M´has fet sentir molt feliç quan he llegit cada paraula del que has escrit sota la visió dels ulls de la tieta Mercè de Cal Gitanet.
Jordi Meya.
Comment per jordi — Agost 30, 2008 @ 4:32 am
Jo no he escrit gairebé res. En tot cas he mecanografiat les cintes gravades amb converses amb la Mercé Meya i Toses, la teva tía àvia. No tinc una vida familiar molt intensa i tal vegada per això no saps que sóc cusí del teu pare. De nens ell i jo havíem jugat plegats a Puigcerdà, i encara recordo quan, més endavant, el teu vell tocava (és una manera de dir-ho) en un garatge La Dansa del Foc, en una versió de Los Relámpagos que llavors estava de moda. Però això ja era a la década dels 60, a Ripoll, i el que realment triomfaven eren uns espantosos pantalons i jaquetes amb dibuixos de pota de gall, de coro blanc i negre. Uff!
Després, pràcticament només l’he vist en un parell d’enterraments, quan jo encara anava a aquest tipus de cerimònies.
El teu pare es podia atrevir amb la Dansa del Foc però enviar una carta era una tasca que el depassava. Amb això anem empatats, perque ni jo conec la seva descendència ni ell la meva. Fins ara he vist que estudies a Bangkok i que tens un blog. M’ho va dir en Joan Mateu, de Puigcerdà.
Del teu avi en sé alguna cosa més que no s’explica al blog de Cal Gitanet: un cop, als anys 50, és va calar foc a la xemeneia del casalot de Miquel Barnades. L’esteve Meya i Tosas, de l’ensurt va agafar d’una revolada un sac de sorra que hi havia al graner de la planta baixa, se’l va posar a l’esquena i va pujar rabent escales amunt, fins el llosat, i va abocar la sorra xemeneia endins, apagant l’incendi.
Doncs bé, el sac de sorra pesava 100 kilos.
Comment per calgitanet — Octubre 18, 2008 @ 5:11 pm