Els bombers de Puigcerdà a mitjans o finals dels anys 60

A les diverses tasques que feia l’oncle Meragildo, repartir la carn de l’escorxador per les botigues de la vila, treure la neu dels carrers amb una pala arrossegada per un cavall, tenir cura de l’hort i els animals i tantes i tantes altres, s’hi afegia la de voluntari en el Cos de Bombers de Puigcerdà. Quant arribava la notícia de que es calava foc a alguna casa o a un mas es feia sonar la sirena del campanar i els bombers anaven corrents al quarter que tenien al Filato. D’allà marxaven dalt dels vehicles contraincendis a apagar el foc.

 

Aprofitant els productes silvestres

La Mercè gairebé cada dia a donar un tomb pel prat i el bosquet per tal de remesar alguna cosa silvestre. Xicoies per als conills, i una mica d’herba o carcs, que es feien bullir i es donaven als porcs. Aquest menjar que es trovaba als camps, als prats i a la vora dels camins es combinava amb blat de moro i forment, que es comprava a una botiga del barri de l’estació. “Ara ja no en venen tant, és clar, perque hi ha pocs pagesos, pero sempre queda algun que altre galliner”, diu la Mercè.
Al bosc també hi havia pinyes seques, que anaven molt bé per encendre el foc, ja que cremaven ràpid si eren ben seques i, de tant en tant ella en remesava un sac. “Pinyons no, perque aquí dalt els pins no en donen”.
Quan arrivaba la temporada, el cistell de la Mercè tambè s’anava omplint amb altres productes dels camps i el boscos. Un dels més gustosos era la carmallola, un bolet que en altres comarques es diuen moixernó i que va molt bé per fer truites i per donar gust als guisats.
Les carmalloles surten al maig seguint una curiosa línia a l’herba dels prats, que fa una mitja lluna o ferradura, que segons la posició del sól es distingeix de la resta de l’herba del prat pel seu color més fosc. Això sí, recorda la Mercè, “s’ha d’anar més llesta que les vaques perque a elles també els hi agraden molt”.
De vegades també hi havien ceps, un rovellons que es crien als arbres blancs, els que tenen la fusta blanca. També són comestibles les mores, que en sortir a la primavera són vermelles i a l’estiu, quan ja han madurat, es tornen negres. Un cop netes, es poden menjar directament o endolcir amb una mica de sucre.
-Hi ha alguna cosa d’aquestes coses silvestres que pugui fer mal al menjar-ne?
-Pots comptar! Això si, cal pensar que totes les masses piquen, avisa la Mercè.
També el seu germà, el Meragildo, hi posava el seu gra de sorra. Sovint, quan plegava de la seva feina redreçava cuidadosament els claus de les fustes que cremaven al puela, per rovellats que fossin. També apartava i adovaba els forrelats i les velles frontises de les portes, que servien per fer tanques i gàbies pels conills. Res es llençava i encara que una cosa no es poguès adobar avui, ja es faria més endavant. “Mai sabem quan ho farem menester”, deia el Meragildo.
Llavors aquests costums semblaven indigns dels senyors, és clar. Avui els seus nets universitaris en diuen ecologia i sostenibilitat, dos conceptes teòrics de gran prestigi acadèmic. Però llavors, vestida amb les seves modestes robes de treball, un devantal gris, unes espardenyes foradades i armada del seu cabas i un pal com a bastonet, la Mercé les practicava amb tota la dignitat. Tal com corresponia a una activitat que tradicionalment havia ajudat a subsistir als éssers humans d’aquesta part del Pirineu, especialment en èpoques en les que no era gens fàcil aconseguir-ho. “La mare ens va ensenyar de ben petits a conèixer cada planta i saber-la aprofitar”, afegeix la Mercè.

Temps d’escola

La Mercé va anar a l’Escola Nacional, a l’edifici del cuartel de Puigcerdà. A la Vila també hi havia un col.legi de pagament, el de les monges, a sota de l’actual Hotel Rita. Però, diu la Mercé, “els que no podien pagar els mestres, els de la pobretalla, anàvem a l’Escola Nacional, que era de franc”. Allà s´hi aprenia una mica de tot, de llegir, de sumar i restar, i de doctrina catòlica, i sempre en castellà, fins i tot les cançons. Això era abans de la República perque, recorda la Mercé, “la República no prohibia pas el català”.
Quan avui llegim un dels seus llibres escolars que encara conserva, i que els germans es pasaven els uns al altres, ens ve al cap que els que escrivien el material didàctic prenien als nens per idiotes. Els feien aprendre aquells escrit d’una cursileria inimaginable, que ben poc tenien a veure amb les seves experiències personals, com si fosssin papagais.

Apreciada Mamá: Hoy que la Iglesia celebra la fiesta de su Santísima Patrona, considero la alegría que embargará su corazón al recibir, en este dia y de mi procedencia, una labor que ha de gustarle seguramente. En ella llevo invertidas muchas vigilias, y gracias al estímulo que siempre me ocasiona la proximidad de su santo, he podido tenerla concluida para tan señalada fiesta (…)

D’aquestes “labores” que parla el Manuscrito Metódico de A Bori y Fontestá, un dels llibres que va heretar de les seves germanes grans, la Mercé no en va saber fer mai. Com a tantes altres llars de la Cerdanya, a Cal Gitanet de Puigcerdà el que més s’hi assemblava eren les llavors de las plantes de l’hort, que ella sabia recollir, assecar i plantar acuradament. Però la Mercé l’hi treu importància. “El poc que apreníen oblidàven ràpid, tant aviat com sortíen a jugar, assegura”.
Tanmateix, de llegir no s’en va oblidar mai. “Ja de petita, llegia qualsevol paper que trobava, encara que no entenia el seu significat”. Amb els anys, la Mercé va llegir molt i de tot, especialment les novel.les de l’Agata Christie, una de les seves autores preferides.
Amb els anys, aquesta tirada de la Mercé cap a la lectura va beneficiar els seus nebots, que a finals del 50 i principis dels 60 veien com la tieta feina mans i mànigues per estalviar uns ralets i poder comprar-los cada setmana els fantàstics números de El Principe Valiente, Flash Gordon i, sobre tot, El hombre Enmascarado.
La resta de germans Meya Toses no van patir això que alguna veïna envejosa en deia “el vici de la lectura”, una garsa que segurament considerava que la tele era pel contrari una virtut. Però la Mercé va ser la germana que més temps va anar a l’escola, desde els set anys fins que va esclatar la guerra, i de 9 a 12 i de 15 a 18, que això de l’horari escolar no ha variat gaire, a l’inrevès que tantes altres coses. Els germans i germanes de la Mercé van anar tots a l’escola, llevat del Meragildo, que com que era el germá gran va haver d’ajudar a casa desde ben petit i no hi va poder anar-hi mai.
Les professores eren totes tres castellanes i de feina no els en faltava, perque s’havien de fer càrrec d’un bon grapat de mainada. Les clases dels nens es feien sempre a la planta baixa i les nenes al primer pis, rigurosament separats, és clar. A l’estiu, tots agafaven el berenar i sortien d’excursio. No massa lluny, només a llocs com Rigolissa, però a elles les hi feia molta il.lusió perque podien correr i jugar. “Llavors no erem tan adelantats com ara. Arrivàbem als dotze anys i encara jugàvem com nenes, perque no teníem pas cap malícia”.
De les tres professores, la Mercé s’en recorda especialmente de la senyoreta Adelaida, una jove que estava casada amb un metge, el doctor Pomar, que vivia a Puigcerdà, al mig del carrer Major, damunt de Cal Barato. “Era bona dona i no ens pegava mai, encara que quan la feiem emprènyer o no feiem cas a la lliçó ens fotia algun que altre crit”. A la Mercé l’havien castigat algun cop, per exemple per barallar-se amb alguna companya, a estar-se de cara a la paret i algun cop també agenollada. “Premis no en donaven, ni a mí ni a cap altre nena. Ens feien formar devant de la pissarra i escriure i, si feiem bé el dictat, ens posàven bona nota. Si no, feien passar devant teu les nenes que ho sabien fer millor”.
-Qué deien els pares si treieu males notes. S’emprenyaven?
-Pots comptar! La mare no sabia ni llegir ni escriure. El pare sí, però tenia altres coses més urgents per fer.


La bugada

Malgrat la dura feina dels homes de la casa, segurament la seva vida no era tan sacrificada com ho va ser la de meva mare. La Margarida s’encarregava de manegar aquella casa, amb deu i, de vegades, onze persones. La mare anava a rentar un cop o dos per setmana al Rec de Sant Agustí. De fet, a Puigcerdà ja existien els safarejos municipals, però ella preferia anar a rentar al rec, que tenia l’aigua corrent i per tant era més neta.
Portava els vestits de tota la familia i, un cop cada dos setmanes, la roba dels llits. Posava la roba en un cove i agafava el barquet, que era una caixa de fusta que s’obria pel mig i es posava a terra, amb un coixinet de plumes o de llana, damunt del qual s’hi agenollaven les dones. De vegades, prèviament es feia la bugada perque els llençols i la roba interior del homes quedés més blanca. S’escalfava en el puela un bugader de zenc i en un coixinet s’hi posava la cendra, damunt de la qual es posava una tapadora plena de foradets, amb un canó pel que brollava l’aigua quan bullia i que amb la qual s’estovaba la roba mitja hora o una mica més. Aquesta aigua feia de llexiu i deixava la roba més blanca. Després es portava al rec on es rentava fregant-la contra les lloses, unes pedres primes que colocades al marges del rec. Després s’aclaria, s’aixugava i es duia a casa, on s’estenia perque s’assequés. Un cop seca s’havia de allissar sobre el post o la taula amb les planxes, que aleshores eren de ferro i que s’escalfaven damunt del puela. Es planxava la gira, és a dir el cobrellit, les camises, la roba interior i la de muda.
Com que de tant usar-los s’esparrecaven sovint, els vestits, especialment les granotes i les calces de vellut, s’havien de sargir periódicament. Aquesta feina la feia un dona del poble, que és guanyava la vida apedaçant amb amb restes de roba vella. Un cop enllestida, la roba es plegava, es guardava a l’asmari, i de vegades s’hi posava una mica de naftalina per tal de que no s’arnès. Sobretot les peces que no es feien servir gaire, com els llençols més bons, de fil, que es solien reservaer als malalts perque aquest teixit no enceta tant la pell de les persones.
Aquestes feines s’havien de fer tot l’any. Tant l’estiu a ple sol com a l’hivern, en el que més d’un cop la mare havia de trencar el glaç del riu per poguer rentar. I sempre sense descurar el menjar de tots, fins i tot quan ella estava prenyada.
–Havia de ser molt dura la seva vida.
–Sí, però se’n sortia. Ara, que el que va haver de treballar només ho sap ella.

L’hort com a complement de l’economia familiar

A casa, en acabar la guerra havien quedat a la ruïna i a més, els tiets, que estaven al front, no els van pas deixar tornar de seguida a casa. Ja de fet, abans de la guerra, per ajudar a l’economia familiar, a casa es treballava sempre en un o altre hort. Un d’aquests horts estava al Prat de Pallerols, al costat de Bourg Madame, i molt a prop del riu Segre. El Meragildo i el Joanet el van comprar abans de la guerra a un pagès de Puigcerdà. Llavors la terra anava molt barata. Allà s’hi feien trumfes i ufals. El tiet Eugeni ja en tenia un tros al costat. L’ufals es carregava amb les forquetes a la camioneta (la de la foto) i es duia a assecar sota el llosat de Can Gitanet, la casa del carrer Miquel Barnades. Desprès, grapat a grapat es duia als cavalls, que se le menjaven del sac que els penjaven del coll i aixi podiem seguir el cami sense deturar-se.
Un altre hort, més a prop del cementiri, era conegut com l’hort de Cal Matatam, una familia de Puigcerdà que tenia una botiga al centre del poble (al carrer de Cal Catefau). Abans de la guerra, els de Can Matatam ens van arrendar un troç de l’hort, pero abans de morir, ens van regalar el terreny. Allà s’hi feien cols, trumfes, enciams, tomàquets, dàlies, porcs, conills… Poc però de tot. Quan sortia mongetes tendres, dons la duïem a Cal Jep a que la venguèssin, una mica més cara de que ens la compràvem, és clar. En Palau, que tenia la botiga de colonials, i era el germà del forner, va acabar comprant l’hort, que ara està edificat, com gairebé tot.
La Mercé ajudaba el seu pare a escampar el fems, a regar i plantar. Aquesta feina es combinava encara amb els treballs per altres. Per exemple, a finals de septembre la Mercé anava a embalar peres de Puigcerdà a l’hort del Tato, que era un fruiter amb botiga al carrer Major (ara hi ha una botiga d’esports), un home que tenia un troç de terra molt gran i enviava les peres als mercats de Barcelona. Això mateix passava amb les patates, quan era la temporada i calia collir.les.

El tiet Eugeni, un cop cassat, cuidava l’hort que h havia devant de Cal Cúcuru. Hi plantava trumfes, nabs, enciams, mongetes, maduixes i altres però l’hort destacava pels seus perers, que es podaven i sultaven sovint, i en donaven molta fruita. Aquest hort avui ja no existeix tampoc. En el seu cas degut a la construcció de la Ronda del Torreó, que ara pasa per sobre del que va ser l’hort. Per cert que a una de les parets de l’hort hi havia un refugi antiaeri.

El “puela” substitueix la llar de foc

Com tothom sap, antigament la cuina no era aquest aplec d’electrodomèstics que és avui. Generalment, la cambra principal d’una casa era la que tenia la llar de foc, d’aquí que la paraula llar sigui sinònim d’habitatge. Una manera tradicional de cuinar es basava un foc sobre el terra del pis, demunt del qual es penjaven les olles i els perols d’unes cadenes dites clemàstecs.
A finals del segle XIX o el més tard a principis del XX, i com tantes altres families de la Cerdanya, els de Can Gitanet van comprar un puela (adaptació del francès poêle, estufa), probablement a Bourg Madame, a la la ferreteria d’en Roger, que era un dels llocs on el de Puigcerdà es firaven aquests productes del país veí.
La Mercé així ho creu perque sempre, ja de ben petita, havia vist aquell mateix objecte a la casa del carrer Miquel Barnades, aixoplugat sota la gran xemeneia d’obra, on no era difícil tacar-se de sutja, tot sia dit.
El puela era un estri de ferro colat amb quatre potes que imitaven les d’un lleó amb urpes, o potser d’una bèstia mitològica. Sobre l’antiga llar de foc basada en la ximeneia, aquest aparell amb tapa tenia diversos avantatges: era més cómode de manegar i de netejar, la combustió quedava dins seu i com que les groses parets de ferro colat acumulaven la calor, també feia d’estufa i estalviava combustible.
Aquests puela tenia la seva pròpia xemeneia, un tub de llauna recremada que sortia del seu darrera i que canalitzava el fum per la xemeneia de la casa, fins eixir pel llosat.
Una plataforma circular giratòria tapava la seva part superior, que tenia quatre forats, un per cada olla. Es podia triar el recipient que es volia fer escalfar girant la plataforma fins posar aquesta olla sobre el foc. També es podien cobrir les forats de la plataforma superior del puela amb unes anelles de ferro de diferents tamanys, ja sigui per ajustar al forat pots més petits o tapar els forats completament sense haver-hi cap recipient. A un costat del puela hi havia un forn més gran i a l’altre un de més petit. Al seu devant hi havia una tapa que controlava la força de la combustió i sota de la mateixa s’hi trobava l’escalfapeus, que era una plataforma amb els costats arrodonits i sobre la que es podien recolzar els peus, ja sigui per reposar una mica o per matar l’estona mentre es burxava amb un ferro entre les reixes, per tal de que les brasses caiessin al dipòsit de les cendres.
Periòdicament aquest dipòsit es treia i el seu contingut acabava al fems de l’hort, i és que encara que ningú parlava llavors d’ecologia, el cas es que en aquella economia domèstica és reciclava pràcticament tot.
En aquell casalot gran i fred, Cal Gitanet de Puigcerdà, el puela era la única estufa, però com que Meya d’aleshores eren més soferts que els seus actuals descendents, ningú s’en queixava massa. De fet, la Mercé obria sovint les finestres de bat a bat en ple hivern, i més d’un cop l’havíen vist llevar-se descalça per anar a la cuiva i obrir l’aixeta. I és que calia fer-ho cada nit perque en sortís un rajolí tota la nit i d’aquesta manera s’evitava que es glacès l’aigua i que es reventissin les canonades. Pero si la Mercé semlbava no tenir mai fred, els seus nebots que no hi eren acostumats agafàven uns costipats de campionat.
Per sort per ells, aquell puela de Cal Gitanet era encés gairebé de nit i de dia, devorant tones de llenya de pi, que els germans de la Mercé que treballaven de llenyataires als boscos de Saltegat portaven en els seus carros. De vegades també l’omplien de lignit, un carbó que treien de les mines de Das i que també portaven amb carro.
Cada matí es burxaven les cendres del puela per tal de revifar les flames. Si ja estaven apagades del tot, no quedava més remei que anar a la quadra, on s’hi guardaven els troncs asserrats, agafar els que tenien més tanys o amb reïna i fabricar-ne uns quants escardills. Amb aquestes estelles fines de fusta, que la tieta tallava hàbilment amb una picassa petita, i una mica de paper s’encenien les primeres guspires per fer l’esmorçar i el dinar.
Per la nit al puela s’hi feia bullir la llet, que s’anava a buscar a Cal Vaca, una lleteria del Pont de San Martí. Llavors això de la pasteurització no es portava i la llet, si no es bullia es feia ràpidament mal bé. A canvi era molt bona, tot i que el café amb la qual la Mercé la barrejava ja no ho era tant i s’hi escolava més marro del que els paladars d’avui podrien soportar.
A més de cuina i estufa, el puela prestava encara altres serveis. S’utilitzava per a obrir les anous, per fer-hi coure directament sobre el ferro les rostes de porc, que juntament amb un troç de pa i un glop de vi, eren el mos preferit de les families ceretanes. També era un avatpassat de la televisió.
Això era perque al seu entorn, i a redòs de l’escalforeta del ferro roent, les dones i la mainada escoltaven les històries nocturnes, els famosos comptes de la vora del foc que explicaven les velles del barri, que gairebé sempre giraven sobre fets del passat i els personatges més célebres de la comarca. Mentre a fora bufava amb força el torb, a la claror insegura d’una lampara de carburo desfilaven les històries del Carlí, del Descordat de Llivi, de La Flor de Maig, contalles de d’enamorats desgraciats, de remeieres infal.libles, de llamps assasins de bestiar, de passadissos subterranis entre castells, de tresors amagats pels moros, de contrabandistes, de bruixes, de maleficis, de pagesos fets d’una sol peça…
I el que són les coses, la televisió i el progrés van matar el puela, com aquest havia matat la vella llar de foc, però ara que la tieta Mercé es gran i viu a la residència de Puigcerdà, la televisió l’aburreix, al igual que la jovent, que cada cop més prefereix navegar per Internet.
Però en aquells anys, aquelles històries que els més vells repetien una i mil vegades a les nits d’hivern, sempre es feien curtes i massa aviat arribava l’hora d’anar a dormir.
–Canalla, ha arribat l’hora d’anar a jeure, –deien els germans de la Mercé quan arrivaben a casa.
–Els porcs jeuen, les persones dormen, contestava la Mercé , per tal de que els seus nebots s’eduquessin com calia.
Aquests, és clar, preferien dir jeure o, com a mínim, clepar, però això era el de menys. Aquelles històries els fascinaven i no en tenien mai prou però el que els feia pànic de debó era el fred que els esperava a les seves cambres. Lluny de la protecció calorífica d’aquella mena de bestiola amiga, aquell estri de ferro colat que duia una marca de fábrica: Courtot Aine Dole Jura. Segurament, el fabricant de Dole, aquesta villa del Jura, de la regió del Franc Comtat, a l’est de França, on per cert va nèixer Louis Pasteur, tenia en aquells nens de la Cerdanya una clientela tan entusiasta i fidel com poques.

Els veïns del carrer

El carrer Miquel Barnades no és ni de bon tros el carrer principal de Puigcerdà. Potser perque és més estret i tranquil que altres, algú va pensar que era el més addient per retre un homenatge a un dels homes més savis de Puigcerdà, que al cap i a la fi, només era un botànic del segle XVIII, l’autor, entre altres obres, de Principios de Botánica, que va ser la primera obra d’aquest tipus que es va publicar a Espanya (a 1767), i va arribar a ser director del Jardín Botànico de Madrid. Tal vegada no va ser gents un acte de menyspreu per tractar-se d’un home de ciència, sino una premonició de que aquell carrer, menys envejat, no li pendria ningú. Altres carrers i places, més importants ja han canviat el nom vàries vegades. Especialment després de la guerra, que el carrer NNN es va dedidar a José Antonio, el fundador de la Falange Espanyola i que amb la democracia es va rebateixar com NNNN.

 

Carrer Miquel Barnades de Puigcerdà

El cas es que Cal Gitanet estava a la cantonada de Miquel Barnades amb Miquel Cosp, on ara hi la l’Hostal Cerdanya, i allà vivien la Mercé i la seva famílía. En aquella casa, a la posguerra, com entantes altres, una prioritat per a la supervivència passava per no estirar més el braç que la màniga.
– Tot i que la vida era més barata que ara, anávem molt justos. Llavors de pessetes a les famílies no n’hi havien i tot i així s’estalviava sempre que es podia”. –I doncs com ho fei-ho? –Si podíem passar amb deu pessetes no en gastàvem pas onze. No passaven gana, perque de trumfes a l’hort no es faltaven, pero d’acompanyament sovintejava una arengada. –Tambe se’n deien “guardia civils”, i per un parell de pessetes les compràvem a la botiga de devant de casa, la del Celso Llopart, el taxista del poble.
-Aquest home tenia un Citröen negre i estava casat amb la Paquita. Em penso que venien de Manlleu i dels dos fills que tenien, un és el Joan Llopart, que amb la democràcia va ser alcalde de Puigcerdà per les llistes de Convergència Democràtica. La botiga dels seus pares estava al carrer Miquel Barnades, on també hi havia la taberna que duien el Josep Serra i el seu germá, i que encara es diu La Vinícola.
–Ja me me n’enrecordo, li dic a la tieta. Llavors els grans enviàveu els menuts a omplir el porró, o sia, a comprar un litre de vi. I hi havia qui deia que aquell vi ja no calia rebaixar-lo amb aigua, perque d’un bocoi de vi en sortien dos.
–Sí, però tot i així, el cert és que més d’un dia i més de dos, en Josep Serra tenia que acabar fotent algun client a jeure a la vorera. I mira que a l’hivern al carrer fotia un fred que pelava! Entre els clients que aixecaven massa sovint el porró, es a dir que com es deie aleshores, “ximaven” més, la Mercé recorda en Tadeu, que era mosso de pagès i germá de la seva bona amiga, Piedad. La casa d’aquests veïns del carrer Miquel Barnades tenia les parets mitgeres entre la botiga de queviures del Celso i la Vinícola. Més amunt hi vivia també la Mansiona; la Rodrigues, a qui deien la desanaigadora, perque s’encarregava de sanar els nens que emmalaltien a causa dels gelos reçant un parenostre.
–No n’era pas de sanaire ni de bruixa. Només que tenia un do i no cobrava pas res per fer-ho. El cas es que la canalla es guaria.
Com a mínim, així ho pensaven els demés, així que de parenostres a la Desanaigadora la hi tocava resar-ne molts, perque aquella mainada tenia molts més gelos que no pas joguines. També hi havia la Pasquala, a la mestressa de cala Pascoleta, que havia estat llevadora; els de Cal Quimón, amb les seves tres filles, que també eren amigues seves. I la Domingues, que era molt rabïuda i que es feia molt poc amb els seus veïns.
En aquell ecosistema, a cavall entre el món pagès i l’urbà de la vila, les portes de la casa no es tancaven amb clau. Era freqüent que els amics i la gent de confiança entressin de visita a casa sense anunciar-se ni tocar el timbre, ni el repicó que no n’hi havia gaires. Aquesta confiança es devia a que els robatoris eren aleshores una cosa quasi desconeguda. Quasi perque un cop va entrar algú, potser un forater, i es va endur de l’armari un tratjo de l’avi, que ja era mort. D’aquella malifeta la gent s’en feia creus.
De nit però, i un cop que tots els de casa havien entrat, es pasava la balda i, com deien, es clavava la porta, és a dir, es tancava el pany amb la clau. Els gats, que juntament amb la mainada eren els altres protagonistes del carrer, no tenien aquesta obligació perque totes les portes tenien la corresponent gatera.

Malgrat que avui és un carrer més aviat tranquil, en aquells anys 40 i 50 del segle XX el recorrien personatges de tota mena, i alguns certament no passaven desapercebuts. Com els transportistes, que anaven substituïnt els carros de cavalls per sorolloses camionetes per portar els bocois a La Vinicola; el cadiraire, que anunciava a crits la seva activitat, la d’adobar cadires; el pelletaire, que comprava pells de conill i de talpes, i que cantava “si pellots no hi han, pellotaire, pellotaire, si pellots no hi han, pallotaire s’anirà”, amb la mateixa musica que la cançó dels gegants del Pi. L’esmolet feia servir un petit xilòfon i les mestresses baixaven els ganivets i els trinxants perque els deixes ben esmolats; o el pregoner, que anava repetit missatges com “es fa saber que avui, dijous, hi haurà sardina fresca a Cal Barretina!”.
Llavors a Puigcerdà, hi havien truites de riu i a l’estany es pescava alguna carpa, però de peix de mar només s’en podia comprar un cop a la setmana i no sempre a la botiga de Cal Barretina.
A la canalla, tots aquests personatges, i altres com el Carlí, un home que no hi tocava gaire i que anava ple de comdecoracions –en realitat eren xapes d’embutit–, els semblava persones més importants que no pas els militars, els guàrdies civils o els capellans, que en els carrers i places importants omplien a la posguerra els actes oficials i les processons. Es molt possible que en Miquel Barnades ho hagues trobat lògic. Ell, 200 anys enrera, tot i que era el metge del rei Carles III, va posar tot l’entusiame a això d’herboritzar. Malgrat tenir un carrer i al fet de que el cèlebre José Celestino Mutis, va dedicar-li una d els seves troballes, el gènere Barnadesia, de la familia de les Compostes, a Puigcerdà no el coneix pràcticament ningú. És clar, no era un fubolista!

La postguerra

Quan els nacionals van entrar, ja no ens quedava res. Estàvem a la ruina i a més, als meus germans, no els van pas deixar tornar de seguida a casa. Quan ho van poder fer es van posar a treballar allà on van poguer. És a dir, que la guerra ens va convertir d’amos a mossos.
En un primer moment, l’Isidre va entrar a treballar de sereno, el pare i dos germans a la brigada de l’ajuntament el tiet Eugeni a la Fecsa i el Joanet a la botiga de colonials del Paco el Cameles. Les dones de la casa ajudàvem a l’economia anànt a servir.
Com que a la posguerra tot estava racionat, els joves passavem la frontera a camp a través i d’amagat per La Granota, cami d’Ager, a buscar pa. Els carrabiners francesos i els guardies civils espanyols solien fer els ull grossos o es conformaven a amenaçarnos cridant-nos que la propera vegada ens pendrien el menjar que portàvem. En aquestes caminades, que es feien en una hora i mitge per anar i un altre tant de tornar, més d’un cop varem tenir un ensurt. Una vegada, en saltar un prat una vaca ens va enfilar a tota velocitat en direcció nostre i al fugir vam acabar caient de cul a una acèquia. Llavors vem veure que no estàvem sols. Els guàrdies, que estaven amagats a uns quants metres, s’estaven pixant de tant riure.

En aquells temps anávem molt justos tot, però de fam no en vam passar. A ciutat les coses estaven pitjor i totohom que podia enviaba als seus familiars que havien emigrat a Barcelona trumfes, embutits i altres queviures. Aquells sacs de patates, que un cop rebuts solien emmagatzemarse sota el llit perque no grillessin, i aquells embutits eran a ciutat un gran tresor. 

 

 

El govern de la Repùblica recupera la Cerdanya

Com és lògic, al Puigcerdà de la guerra hi havia tota mena de dificultats i tensions. La Mercé n’explica una.
–Al costat de casa hi havia una lleteria, que obria a les 9, i a les 7 del matí ja s’havia de fer cua per agafar tanda. Algunes persones forasteres buscaven jarana per desfer les cues i poder colarse i en aquestes condicions vaig haver de tornar-me descarada. Un dia em vaig negar a que una dona forastera es colés i jo no vaig deixar-la i pensant que jo era una nycris em va fotre una bofetada. Jo m’hi vaig tornar i d’un cop de puny li vaig fer saltar dues dents.

El Cojo de Málaga

La obra Entre la revolución y la guerra, del militant anarquista Ramón Liarte, publicada en una col.lecció dirigida per Francisco Seguí, revela que hi havia gent dins de les própies files de l’anarquisme que discrepava dels mètodes del Cojo de Málaga. “Martín era “un anarquista intransigente ubicado en Francia, que había pasado la frontera, que oficiaba de dueño y señor con más poderes que un emperador de la antigua China. Hablaron con él y el virrey de la frontera decíales:
-En Madrid manda Largo Caballero, en Catalunya García Oliver, pero en Puigcerdà mando yo.
-Por lo que veo eres un virrey anarquista.
–Soy el ‘mandamás’; aquí no se hace más que lo que yo digo”.
Aquest diàleg que l’autor posa en boca dels seus companys i d’en Martín, apareix a la página 94 de l’esmentat llibre. “El ultra es partidario de las cosas hasta ser su enemigo”, reflexiona Liarte. Pero si aquí l’autor hi veu mer fanatisme, un terme que repeteix en altres parts del llibre, en un altre paràgraf significatiu opina que l’actuació d’altres partides sota la bandera de la CNT i la FAI era, al menys pel que fa a la part de la Seu d’Urgell, mer oportunisme personal.

Revolucionaris? idealistes? bandits? Una mica de cada? Esbrinar qué hi havia realment darrera d’aquell grup que comenadava el Cojo de Malaga i que va controolar Puigcerdà i una bona part de la Cerdanya, queda per més endavant.

Els dies de la FAI

Mentre els tiets estavan al front, Puigcerdà va quedar en poder del anarquistes. La Mercé no en guarda bon record.
–Ja de quan tenia 12 anys i encara jugava a nines, que vaig anar al primer miting, a la plaça de Cabrinetti. El que llavors vaig veure no em va agradar. Recordo un orador que parlava i cridava com un boig. Els anomenàvem els de la “flamarada”, una gent que feia veure als pobres ‘garses per perdius’. Però quan va esclatar la guerra, el Cojo de Màlaga, de la FAI, que havia treballat de rentaplats en un hotel, amb la seva camarilla de confiança i uns quants del poble –els xatos, els sanones– es van posar els jerseys vermells i negres i unes granotes i es van fer els amos del poble. En una ocasió van anar a buscar 21 persones del poble i les varen matar. Llavors, l’alcalde de Puigcerdà, en Catefau, pare del Catefau del forn, ja havia fugit a França.
Llavors va ser quan els de la FAI ens van colectivitzar els carros de la família. Però a casa sempre s’han respectat molt els animals i aquella gent en canvi els pegava i maltractava i això tornava boig al pare i no agradava gens a la resta de la familia.

Per recuperar el poder, el govern de la Generalitat de Catalunya va enviar a Puigcerdà una companyia de carrabiners. Els de la FAI es van fer forts i van resistir. Llavors, les forces de la Generalitat es van enretirar a Ribes. A la nit però, vàren tornar i van pendre Puigcerdà. De Lleida pujava un escamot de la FAI, que va voler pendre Bellver per la força i en el tiroteig va morir el Cojo de Málaga, que de nom es deia Martín. A Puigcerdà, les forces de la república van avisar a l’amo de l’asserredora que no s’hi atensés. Els carrabiners van anar a buscar a dos bessons de la FAI, que hi treballaven i varen tirar a matar i també van matar a un altre empleat, un home del Pont de Sant Martí, que no tenia res a veure amb els de la FAI ni estava embolicat amb res. Aixi es va acabar a 1937 el període anarquista de Puigcerdà.

La guerra

Com era d’esperar, els germans Meya Toses no van guanyar cap medalla a la guerra, ni ho van intentar. De fet, el tiet Isidre va agafar-se un permis sense tenir-lo i, juntament amb un company seu, van marxar tranquil.lament a Puigcerdà. A la Collada de Tosses però, la Guàrdia Civil els va detenir. Al soldat que l’acompanyava, que festejava amb la filla d’un sargent de carrabiners, el varen alliberar.
A l’Isidre el van portar detingut a Puigcerdà, acusat de desertar. D’allà va anar a parar al castell de Montjuïc de Barcelona i malgrat algunes gestions d’un parell de delegats de la UGT de Puigcerdà, al.legant que el detingur tenia tres germans al front, s’hi va haver d’estar pres nou mesos. Si bé no van escoltar aqusetes raons, tampoc el van castigar més severament i finalment el van dur al cap de concentració del Vallès.
Amb l’entrada dels franquistes, el van alliberar i com que havia estat detingut pel govern de la República, els del Requetè de Puigcerdà el vàren afiliar, el van donar l’uniforme amb la boina roja i després va començar treballar de sereno a l’Ajuntament de Puigcerdà.

–L’Isidre era tant del Requetè com tu o com jo, diu la Mercé.
–De fet, afegeix, els seus germans se n’enfotien posant-li la boina roja sobre la tapa de la comuna, que era de fusta i també rodona. Això és clar, sempre d’amagat, perque els guanyadors de la guerra no s’estava de bromes. Quan l’Isidre Meya es va casar amb la Núria Gómez, el matrimoni se’n va anar a viure a Ripoll, a treballar a la fàbrica de filaturas Fisena de Ripoll. Llavors va ser denunciat per un veí, que per enveja l’acusava de haver sigut roig durant la República. Els del Requeté de Puigcerdà ho van desmentir i el fals denunciant va estar a punt d’acabar ell mateix a la presó.

El tiet Eugeni va anar a parar a Guadalajara, al front de Madrid, el tiet Meragildo a l’Ebre, i el tiet Joanet de xòfer amb un vehicle d’un militar destacat. Quan va acabar la guerra, els nacionals van tornar a reclutar a l’Eugeni, ara al servei de l’exèrcit de Franco, de manera que el seu perìode militar va durar més de cinc anys.

El tiet Meragildo, quan va acabar la guerra, va passar la frontera amb la seva columna i va acabar en un camp de concentració de l’Ariege. L’oncle de Salses el va ara a buscar. Aquest home s’havia casat amb la Matilde Tosas i Bordanova, una dels vuit germans de la meva mare Margarida. I per cert, una de les seves dues filles, la Mimi, era intèrpret de rus i volia marxar a treballar a l’Embaixada francesa a Moscou. Com que els pares no la van deixar marxar de cap manera es va fer mestre a Salses.
El Meragildo va estar a Salses un any, ajudant a conrear les vinyes i l’hort dels oncles i passat aquest temps va voler tornar a Puigcerdà i els oncles el van dur a la frontera. Un cop a la banda espanyola, els militars franquistes el van reenviar a un batalló de treballadors a Larache,un ciutat del Marroc, que llavors era un protectorat espanyol.
Els pares es van enterar i varen anar a buscar un aval als personatges de Puigcerdà que havien quedat amos de la situació amb l’entrada del nacionals. Ells van certificar que en Meragildo era un “treballador seriós, que no havia fet mai mal a ningú”. Però aquests certificats no el van salvar de possar tot un any a Larache.

En total, el tiet Meragildo va fer tres serveis militars. El primer a l’any 1934, en un regiment que va participar a les ordres del general Batet contra l’aixecament catalanista d’en Francesc Macià. Després va fer la guerra al servei de la República Espanyola, del 1936 al 1939. I a l’any 41 tornava a Larache, ara castigat pels franquistes per haver obeït les ordres del govern de la República. És a dir, que va estar més de set anys de soldat, sempre sense cobrar i encara castigat per haver respectat la llei vingent.
–I encara li havien de enviar menjar nosaltres, afegeix la Mercé.

El treball al bosc

Ningú es mor de fam si sap manejar un magall, un tallant o una picassa.
-Els herois. Prudenci Bertrana

L’empresa familiar dels Meya de Puigcerdà també tenien uns carros més grossos, que s’utilitzaven principalment per carregar llenya i portar-la a la serradora. Com que les càrregues de pins eran menys compactes que les de carbó i sorra, els cavalls podien portar més embalum i per aixo es feien servir els carros més grans.
Cada dos o tres d’anys, explica la Mercé, l’Ajuntament de Puigcerdà possava a subhasta la neteja del bosc de Saltegat. Llavors, quan arribava la primavera i els dies es fan més llargs, el meu pare i el mosso, que era en Salvador Aguilar, de cal Moreno, també de Puigcerdà i que tenia dos filles i un fill. Elles es van casar amb dos membres del comité de la FAI, que eren forasters, i el fill, va morir a la guerra. Juntament amb els meus germans Meragildo i Eugeni marxaven al bosc tres o quatre dies seguits i per dormir és refugiaven a una barraca del Malniu.
La seva feina era la de tallar els pins que abans el forestal havia assenyalat amb una marca per tal d’esclarissar periòdicament el bosc. A més de les picasses de diverses mides, dos o tres de llums de carburo i les mantes, s’hi emportaven un parell de pans de tres kilos, de farina de blat que compràvem a Cal Quintana, que després de la guerra es va convertir en Cal Cadefau, el forn del carrer Ramón Cosp. També duien en un parell de cistells tapats un parell de botes groses de vi, embutits, especialment ‘llinganissa’, butifarra blanca i negra, cap de porc i falda de moltó per fer l’escudella. El pare posava l’olla a coure al foc un parell d’hores, primer la carn d’olla, i quan havia bullit un xic, possava la butifarra negra i la blanca i la carn de moltó. I com que deuïen l’escopeta, si caçaven algun conill o una llebra docs també la guissaven. Les guilles no, que no són bones per a menjar.

Una part de les destrals de Cal Gitanet

L’estada al bosc s’’aprofitava també per remesar altres productes útils per la família. Si l’any anava bé de pluges es collien força bolets, especialment rovellons i peus de rata. S’hi havien casat alguna llebre famella procuraven seguir-li el rastre fins al cau per agafar les cries, que es posaven en una gabia i amb el temps acabaven a l’arros o guissats. I fins i tot s’aprofitava la pell, que la tieta Mercé arrencava del conill acabat de matar d’un fort cop al clatell. Marxants com el Joan de les Pells, les compraven i venien. Al bosc també s’hi collia farigola, que servia per fer-ne sopes i de medicina. Per exemple per guarir petites ferides i molésties al ulls; ginesta i altres herbes silvestres. Quan tornaven al vespre estaven reventats però contents per no haver perdut el temps. S’havien ben merescut l’àpat que els esperava a Cal Gitanet, que hagués pogut ressucitar un mort. Si havien estat a les parts més ombrívoles del bosc, on la neu i el gel no s’havien fos, abans de seure a taula la Mercé i la seva mare els feien posar els peus calçats en un perol d’aigua ben calenta. D’aquesta manera es fonia el glaç dels cordons i es podien treure les botes.

 

Aquesta activitat de transportistes i llenyataires va durar fins a la guerra. Quan aquesta va esclatar, els carros i les bésties van ser col.lectivitzades per la CNT, i els quatre germans mascles de la Mercé varen ser mobilitzats al servei de la República.
El tiet Eugeni, el segon dels germans, tenia 21 anys i entrava en quintes, de manera que quan va esclatar la guerra van cridar-lo el primer. Després van venir la lleva del Meregildo, que amb 23 anys ja havia fet la mili. L’ordre de mobilització va arribar a continuació al tercer, l’Isidre, i encara va haber de fer-se soldat el Joanet, amb la anomenada “quinta del biberon”, amb 18 anys justos. Amb la seva marxa s’acabava la seva joventut, etapa en la que van haver de d’acomplir amb el mateix treball dur i responsabilitat que els homes grans.

Empenyent el carro

Les dos noies grans se’n van anar a servir quan jo tenia set o vui anys, ja abans de la República. La Conxita se’n va anar directamenta servir a casa del Mateu, un gran empresari del ferro i que després de la guerra, i degut a la seva amistat amb el general Franco, arribaria a ser alcalde de Barcelona. Ja va marxar directament, recomanada per la tia Merce, a qui li deiem la tia del pernil perque van acabar posant una tocineria al carrer Montcada, cantonada al pàseig del Born, tocant a l’esglessia de Santa Maria del Mar de Barcelona. El seu marit era de Can Paves, de Bellver de Cerdanya.

L’Angeleta s’en va anar a servir a una casa del carrer Muntaner i es va acabar casant amb l’Arsenio Urrea, i són els pares de l’Arseni Urrea Meya, el meu nebot. El marit de l’Angeleta era el germà del Tío Antonio, que ja s’havia casat amb la Isabel Tosas i Bordanova, que de petita havia sortit de Montellà per anar a Barcelona, a casa d’una germana de la seva mare (la NNN, de Cal Pasarico), que estava casada amb el Quiquet i no tenien fills. El Tío Antonio i la Isabel van arribar a ser el matrimoni més vell d’Espanya, amb 80 anys de casats i més de cent anys cadascun. Van tenir una nena, la Montserrat, que vivia a la Barceloneta i que a la vegada va tenir dos nenes.

Mentrestant els nois també es van posar a treballar de valent. A les quatre del matí treien el carros del porxo que hi havia darrera del cuartel, on ara hi ha el supermercat Caprabo. Allà s’hi guardaven els cavalls i les egues, els tres carros petits de la casa, que tenien un volquet que servia per anar a buscar sorra i carbó. Quan anaven a buscar carbó a les mines de Das, en Meregildo i l’Eugeni duien un carro cadascú i el tercer carro el portava en Salvador, el mosso de la casa. Un cop carregats, els carros de lignit es portaven a les carboneries, a les fàbriques i als particulars.
L’empresa de transports del Meya també tenia tres carros més grossos, que s’utilitzaven principalment per anar al bosc de Saltegat a cercar llenya per a la serradora. Com que les càrregues de pins eran menys compactes que les de carbó i sorra pesaven menys i els cavalls podien portar més embalum. D’aqui que es fessin servir els carros més grans.

Els orígens de Cal Gitanet

En Joan Meya, l’avi de la Mercé, era de Cal Gitano de Soriguerola i es va casar amb la Maria Angels Grau, natural de Llívia. Els de Can Gitano de Soriguerola eren pagesos i tractants de bestiar, especialment de cavalls. Com que en aquest ofici era pràcticament obligat negociar sovint amb gitanos –i sembla que els Meya eren tan hàbils en l’ofici com aquests darrers–, aviat es van guanyar el seu malnom. Després, quan l’avi Joan Meya va emigrar a Puigcerdà, la seva casa va heretar-lo encara que amb el diminutiu de Cal Gitanet.
Ben aviat, l’avi Joan i l’àvia Maria Àngels van fer-se fer una casa al carrer Miquel Barnades, cantonada Provença (després de la guerra aquest carrer es va anomenar Ramon Cosp). Era un edifici de tres plantes, on actualment hi ha l’Hostal Cerdanya, que es va incendiar abans de ser acabat. La companyia d’assegurances va al.legar que l’incendi va ser provocat i no va voler pagar ni cinc cèntims i la consegüent manca de diners de la familia va interrompre les obres abans del seu final. Anys a venir, aquest aspecte a mig fer del pis superior (el tercer, que feia de paller); de les falses; del celler i d’altres parts de la casa, l’hi donava una màgia especial, que disparava les fantasies de la mainada de la tercera generació dels Meya.

Tornem però a aquells anys de principis del segle XX. El negoci de transports de carro dels avis, que van iniciar a l’arribar a Puigcerdà, anava tirant gràcies a un gran sacrifici personal. La tasca era dura: carregar carbó, llenya, sorra i calç quan calia, també escombraries i fins i tot, portar al cementiri als difunts quan n’hi havia. Mentrestant, la casa del carrer Miquel Barnades es va anar omplint de mainada.
El matrimoni de l’avi Joan Meya i la Maria Angels Grau va tenir primer una noia, que s’en va anar ja casada a viure cap a Perpinyà. Després va arribar l’Estevet, el pare de la Mercé; a continuació l’oncle Jepetó, que no es va casar mai i va viure i treballar sempre al costat del seu germà.
–Era el que més estimaven, perque tot i que bevia i la seva vida era un xic trista, era molt bona persona, diu la Mercé. Després van tenir encara una altre noia, que era coixa i la tenien com si fos un fregall. Però aquella ventafocs de la casa, un dia se’n va anar i, com si s’hagués mort, mai més s’en va saber d’ella, afegeix la Mercé.

Amb el temps, l’Estevet, un del fills del matrimoni es va enamorar d’una noia, la Margarida Toses i Bordanova, de Cal Pasaricu de Montellà de Cadí. La va conèixer treballant a Cal Sant Parí, una de les tres fábriques que llavors hi havia a Puigcerdà, que ocupava més de 100 persones. Cada dues setmanes, la Margarida Toses i una colla de companyies s’en tornaven a peu a casa seva. Marxàven pel camí de Bolvir, passant per Ger i fins arribar a Montellà. Desprès, a migdia del diumenge, tornaven a la fàbrica de la mateixa manera. Pel cami s’anaven afegint a la filera de caminants les noies i els nois de la comarca que tenien cura dels telers a les fàbriques.
Això de que la seva futura jove fos una obrera no va agradar gens a la mare del seu marit, coneguda com la vella Gitana, la padrina de la Mercé Meya, que ja s’havia afanyat a triar pel seu fill Esteve una pubilla que tenia un mas i algunes terres. Tanmateix, l‘Esteve Meya Grau va decidir casar-se amb amb la Margarida, desobediència que la vella Gitana no va perdonar mai.
–Era una dona de armas tomar, diu la Mercé, que no va arribar a conéixer el seu avi Joan, que ja era mort quan ella va nèixer, però que sí va conviure amb l’àvia Maria Àngels, que va morir als 70 anys a la casa del carrer Miquel Barnades i va ser enterrada a Puigcerdà.
¿Perqué gairebé no hi ha fotografies ni records d’aquests avantpassats? –Era gent especialment estalviadora, molt pencaire i sòbria, gens amant de les despeses, i potser per això no s’en feien de fotografies, –contesta la Mercé.
Amb el temps, la casa del carrer Miquel Barnades s’ompliria d’una nova generació. L’Esteve Meya i Grau i la Margarida Toses i Bordanova varen tenir set fills: l’Angeleta, el Meragildo, la Conxita, l’Eugeni, l’Isidre, el Joanet i la Mercé.

I al seu torn, també a aquests els va tocar empènyer l’economia familiar desde ben joves.